EL CICLÓ VIATJA A COLÒMBIA

DIARI DE VIATGE

Dia 0. Escrit per Júlio Álvarez, Director artístic del Teatre Tantarantana.
Són les 22:55h  i acabo de fer la maleta!! El whatsapp del grup no ha parat d’enviar missatges: tothom està preparant la seva maleta!  Em consola una mica, pensava que jo era l’únic que ho feia tot a última hora!

Aquests primeres línies són el preàmbul del viatge que iniciem demà a les 9:30h a la  terminal 1 del Prat, on hem d´agafar un avió que ens portarà fins a Bogotà, prèvia escala a Madrid.

Però comencem pel principi, que no ho he explicat! Viatgem 7 persones: la Laia Alsina (de la Cia El Martell), l’Anna Maria Ricart (d’Obskené), la Laura Mihón ( del Col·lectiu La Santa), el Salvador Sánchez (de la Cia Casa Real), Èric Balbàs (de El Eje), les cinc companyies que el Tantarantana té en residència dins d’El Cicló. També viatja l’Albert Tola, dramaturg de la casa que serà l’encarregat de coordinar el taller i jo mateix, Julio Álvarez. A Bogotà ens esperen els amics Jorge Hugo Marín (dramaturg i director) i Daniel Diaza (actor i director) de la Fundación Maldita Vanidad. Allà, durant una setmana, del 23 al 30 de març compartirem un taller de dramatúrgia coordinat per l’Albert amb 6 autors colombians.  Ens espera una setmana molt intensa, molt rica en experiències compartides amb els col·legues colombians. Però no avancem esdeveniments.

Us anirem explicant el dia a dia d’aquest viatge que es va iniciar fa més de cinc anys amb les lectures del cicle DNI+D proposat per Kleber Ruiz Bosque (del Teatre dels Argonautes) d´autors  iberoamericans. Els primers còmplices van ser els de la Maldita Vanidad que van organitzar unes lectures d´autors catalans al seu teatre! Nosaltres vam fer el mateix a la Sala Àtic22 amb un cicle d’autors colombians. Aquest va ser l´inici de l’aventura que ha anat sumant  dramaturgs de sis països llatinoamericans que han acollit o acolliran les lectures dels nostres autors catalans. Tot un repte!

 

Però tornem al viatge! L’intercanvi amb Bogotà va ser tan fructífer que els de la  Maldita Vanidad van fer una producció d’un dels textos catalans llegits: Los niños oscuros de Morelia del propi Albert Tola! D’aquí  va sorgir la idea de seguir ampliant la col·laboració entre el Tantarantana i ells i, pensant i pensant, vam imaginar la possibilitat d’implicar els creadors d’El Cicló. Al teatre una de les coses més interessants és poder somiar en projectes! I ves per on, ara que el Tantarantana és fàbrica de creació i l’ICUB ens va preguntar si estàvem interessats en algun projecte d´internacionalització ens trobem al punt de partida d’aquesta nova aventura.

Us anirem informant del  nostre dia a dia! Cada un de nosaltres ens encarregarem de compartir amb vosaltres la crònica de cada una de les nostres 7 jornades intenses. Ens esperen moltes hores d’escriptura en el taller, però també d’anar al teatre i descobrir el món de l’escena colombiana, de trobades amb altres creadors i creadores, de compartir molts dinars i sopars, d’anar a ballar, de passejar per Bogotà, tot això durant una setmana en que us anirem explicant.

M’han encarregat de fer aquesta primera introducció, a la que seguirà demà el viatge i la nostra arribada a Bogotà. Ara toca anar a descansar!!! Demà ens espera un dia molt llarg: 13h de viatge!!

DIARI DE VIATGE

Dia 1. Escrit per Júlio Álvarez, Director artístic del Teatre Tantarantana.
Sona l’alarma! Són les 6h i toca despertar-se. M’imagino que en aquests moments deuen estar sonant les sis altres alarmes dels Ciclons viatgers! Hem quedat a les 7:30h per facturar junts. Arribo puntual! Ja esta l’Èric, al poc arriben l’Anna Maria, la Laia, la Laura i el Salva. Albert ha matinat més i ja ha facturat. Ens retrobem els sets ja alliberats de les maletes. Albert i Salva, els més previsors ens ensenyen els seus coixins cervicals ergonòmics!  Una lleugera reacció d’enveja davant de tanta previsió m’envaeix! Ja improvisaré amb el coixí de l’avió! La sensació de grup/pinya comença a funcionar! Tothom està pendent de la resta per no  perdre ningú pel camí! Hem estat puntuals i previsors! La recompensa és que tenim temps per esmorzar. Petit moment de revenja previsora: Èric i jo hem portat bocata! Jajaja

Després d´una mica de confusió per embarcar a través de tres files numerades que ningú sap com funcionen, ens instal·lem al primer avió de la jornada, cap a Madrid, on ens espera el segon, més gran per fer el salt de més de 8.000 km que ens separen de Bogotà. Són moltes hores de vol, que ens permeten començar a conèixe’ns una mica més. Apareixen les primeres preguntes: d’on ets? Com treballeu? Però també les grans confessions! Els “no he acabat de fer els deures posats per l’Albert” circula sota-voce. Però el personal és molt disciplinat i s’agafa les coses amb passió, entusiasme i responsabilitat (Visca el Cicló!) i durant moltes hores la cabina del nostre avió es converteix en la primera sala del taller i tothom aprofita les hores per posar-se al dia!

Me n’adono que fa més de cinc anys que no faig un viatge tant llarg: descobreixo amb sorpresa que cada seient disposa d’una pantalla amb una opció infinita de pelis, sèries, documentals!! Visca les noves tecnologies! Tindré l’ocasió de fer el meu programa personal:  Maracaibo, una pel·lícula argentina molt interessant que escullo pel nom (vaig viure 12 anys a Maracaibo, Veneçuela),  Wonder per rebaixar la tensió de l’anterior i la nova versió de Blade Runner, com a fan de la ciència ficció! A part de les pelis, les hores transcorren amb el típic ritual transoceànic:  ara s’apaguen totes les llums, moment de peli, de llegir, de dormir, de pensar; s’encenen de nou anunciant la propera ració de bollería + pernil dolç + mantega + magdalena + quitkat + té + cafè que va omplint l’avió de capses, plàstics, més envasos, més gots, més coberts plàstics! Quan veus aquest panorama i el multipliques pels milers d’avions on en aquest moment passa el mateix, penses que les imatges apocalíptiques de Blade Runner que acabo de veure no ens queden tan lluny!

 

Però tornem al viatge, perquè després de 10h sobrevolant l’Atlàntic ens anuncien que arribem a Bogotà!!! Allí tenim la sorpresa que Angelica Prieto, fundadora i actriu de la Maldita Vanidad ens espera, càmera a la mà, per donar-nos una magnifica i calorosa benvinguda i transportar-nos en dos cotxes cap a l’hotel. Pel camí comparteix amb nosaltres la il·lusió per aquest projecte, ens han preparat un sopar pel dissabte nit amb tota la companyia i un programa per anar al teatre i tenir un primer contacte amb el panorama teatral de la ciutat. Arribem a l’hotel i el jet lag comença a fer els seus efectes, tots ens morim per una bona dutxa reparadora i poder després quedar al bar de la Maldita a fer una cervesa i esperar alguns dels altres membres de la cia per anar a sopar.

Jornada intensa que ens ha portat a aquesta gran ciutat colombiana (més de vuit milions d’habitants, a 2.640m d’altitud!) on demà coneixerem a l’equip de dramaturgs amb els que compartirem aquests dies intensos de taller! Però ja serà la Laia la que ens explicarà la propera jornada. (escric aquesta nota a les 6h20 hora local)

Abraçada. Julio

DIARI DE VIATGE

Dia 2. Escrit per Laia Alsina, dramaturga de la Cia El Martell.
Obro un ull i miro el mòbil. Dos quarts de sis del matí. La Laura dorm al llit del costat i l’habitació és ben fosca encara. Penso: Esforça’t per dormir una mica més. El jet lag, ahir, va fer el seu efecte i ens va portar al llit a dos quarts d’onze. Seguir dormint sembla difícil. Tot i això, aconsegueixo fer-ho i no em torno a despertar fins a quarts de set. Hem quedat a les vuit per esmorzar i, mentre espero l’hora, em regiro dins del llit. Estic feliç de ser on sóc i em sento una privilegiada, però quan faig un viatge que m’allunya per uns dies de casa, sento un punt de vulnerabilitat. I de desarrelament. Penso, ara, que un sentiment semblant –però molt més justificat- es deu estendre pels mòduls d’ingressos d’Estremera i Alcalá-Meco. I em sento petita. Petita i extremadament ridícula. I penso que, per uns moments, voldria tornar a ser a l’altra banda del Charco  per compartir les lluites al costat d’aquells que tants cops han lluitat per mi. Per mi i per un país que no empresoni les idees. De sobte, em venen al cap molts noms: Forcadell, Rull, Turull, Romeva, Bassa, Junqueras, Forn, Sànchez, Cuixart, Puigdemont, Ponsatí, Gabriel, Comín, Serret, Rovira, Puig…. Però també d’altres amb qui jo de sempre he connectat més, encara que no copin tantes portades: Valtonyc, Marina, Lola, Hasel, els joves d’Altsasu… La dramatúrgia, penso, només té sentit en el seu anhel per canviar al món. I el nostre món batega ara a milers de quilòmetres de distància. “Qui sembra la misèria, recull la ràbia”, em dic. Seguim. Seguirem.

L’esmorzar comença puntual i ens trobem tots al bar de l’hostal on ens allotgem. L’Anna Maria ha estat la més matinera i per això el seu suc –de guayaba- és més bo que el dels altres. L’arepa i la ració de caldo, tot i això, ens reconforten i aviat agafem forces per afrontar un dia plujós i el mal d’altura, que encara pesa. Després d’esmorzar arriba l’Albert, que ens fa d’amfitrió en la nostra aventura colombiana. “Visitarem La Candelaria”, ens diu, i com que no hi cabem en un sol taxi, n’agafem dos. “Quedem al Museu Botero”, segueix l’Albert, “que qualsevol taxista sap on és”, però tan bon punt pugem al taxi comprovem que aquesta afirmació era si més no agosarada perquè el nostre conductor assegura que a Bogotá no hi ha cap museu que es digui així perquè, és clar, tothom sap que Botero era de Medellín. Per sort, la lucidesa de l’Eric ens salva perquè, conscient que l’altre conductor té més clar el nostre destí, de seguida exclama: “¡Caballero, siga a ese taxi!”.

La visita a La Candelaria avança amb normalitat, entre visites puntuals a diverses esglésies on grups de gent assagen cants religiosos per celebrar la Setmana Santa i constants controls de militars que, equipats amb unes metralletes que espanten, ens requereixen amb severitat que els ensenyem el bolso. Bogotá és, de fet, una ciutat de contrastos i és també la ciutat idònia per desenvolupar aquest taller sobre violència i espiritualitat que ara ens proposem. La violència de les metralletes. L’espiritualitat dels cants que glorifiquen al Senyor. Així que, tot i que l’Albert es desespera perquè voldria que ens poséssim a escriure (no para d’insistir-hi, tot i que la seva insistència no és més que un running gag, ens diu), podríem dir que, almenys, hem fet treball de camp. Un treball que culmina fent treballar ara el nostre estómac tot paint un copiós menú típicament colombià a quarts d’una del matí. Un menú que només ens costa quatre euros per persona!

I després de dinar ens envaeix, evidentment, la son. Perquè la passió per la migdiada no entén de fronteres i el mal d’altura tampoc hi ajuda, s’ha de dir. Tot i això, superem aquest moment baix amb un cafè (“tinto” en diuen aquí, del cafè sol) i unes gotetes d’Afrín, una espècie de Redbull que s’inspira pel nas i et recarrega les piles (completament legal: ho venen a les farmàcies, malpensats!). Així que, frescos ja com roses, ens endinsem al Museo del Oro on el que més ens atrapa és la magnitud de les “narigueras”, unes joies immenses que les colombians prehispànics es penjaven del nas. “Riute’n dels estralls del patriarcat als nostres dies!”, penso.

 

 

I cap a quarts de sis tornem a l’hotel. El temps de fer una dutxa ràpida i un cop de cap perquè a les set ens tornem a posar en marxa per assistir, per primer cop, al teatre. Així doncs ens dirigim en comitiva a Casa E, una sala de teatre que ens recorda a La Paloma pel to kitsch del seu hall i les seves escalinates de marbre que contrasten, altre cop, amb la realitat sòbria i un punt crua dels carrers de Bogotá. El millor del dia és a punt d’esdevenir-se i s’esdevindrà, com ha de ser, en forma d’obra de teatre. Efectivament, La sangre rota – homenatge teatral a García Lorca- ens deixa sense paraules perquè a més de ser -com diu la Laura- un espectacle #muyagradabledever, és, francament, una autèntica passada. I és que el treball corporal i poètic que fan Daniel Daza, Alejo Díaz i Javiera Valenzuela perfectament orquestrats per la magistral mirada de Saeed Pezeshki ens deixa absolutament esmaperduts. D’aquesta manera, em passo els 60 minuts d’espectacle amb els ulls ben oberts, intentant copsar la magnitud de qualsevol detall, conscient que tot allò que passa a l’escenari pot ser, per a mi, un pou d’aprenentatge. El xoc emocional és bèstia.

I per passar una ressaca emocional com aquesta, res millor que acabar el dia en una festa d’aniversari organitzada a la seu del Teatro de la Vanidad, un espai preciós construït per gent de base, on es respiren passió i ofici a parts iguals i on t’imbueix, des que hi entres, la sensació reconfortant de pertànyer a una comunitat. “Els colombians. Quina gent! Ens queda tant per aprendre!”. I en aquest ambient festiu, cerveses i paraules es van succeint de forma màgica. I estranyament em sento a casa. I estranyament m’hi quedaria. Però, desgraciadament, passada mitja nit, el jet lag torna a tombar-me. “Em retiro”, dic i l’Anna Maria sembla que ve amb mi. En Julio, en Salva, la Laura i l’Eric, en canvi, allarguen una mica més i acaben la nit  en una discoteca del barri.

Obro un ull i miro el mòbil. Dos quarts de set del matí. La Laura dorm al llit del costat i l’habitació és ben fosca encara. Penso: Esforça’t per dormir una mica més. El jet lag encara pesa i no he canviat, del tot, el bioritme. Hem quedat a les vuit per esmorzar i, mentre espero l’hora, em regiro dins del llit. Estic feliç de ser on sóc i em sento una privilegiada, però quan faig un viatge que m’allunya per uns dies de casa, sento un punt de vulnerabilitat. I de desarrelament. Penso, ara, que un sentiment semblant –però molt més justificat- es deu estendre ara per alguna presó d’Alemanya. Alguns pensaven que, potser, Europa ens salvaria. Avui sabem que l’Europa ens és presó. Com sempre ha estat. I penso que, per uns moments, voldria tornar a ser a l’altra banda del Charco  per compartir les lluites al costat d’aquells que tants cops han lluitat per mi. Per sort, la força de l’internacionalisme ara m’és bàlsam i em sento compresa i abrigada, perquè, al cap i a la fi, la dramatúrgia, també a Colòmbia, només té sentit en el seu anhel per canviar al món. “La solidaritat és la tendresa dels pobles”, diuen. Seguim. Seguirem.

DIARI DE VIATGE

Dia 3. Escrit per Salvador S. Sánchez, dramaturg de la Cia Casa Real.
Me despierto a las 11 de la mañana con un dolor de cabeza antológico. En la cama de al lado, Eric sigue durmiendo. En el resto del hotel, ya no queda nadie. Las chicas llevan un par de horas en La Maldita Vanidad. Los chicos se despiertan con una Bendita Resaca. La culpa es del Asilo. Sí, del Asilo, con mayúsculas, porque así se llama la discoteca donde ayer pasamos la noche, bailando salsa como si no hubiera un mañana. “Cuando empiece el taller, no tendremos tiempo para esto”. “Tiene que ser esta noche”. “No podemos irnos de Bogotá sin haber vivido la noche colombiana”.  Con frases como éstas Julio Álvarez nos acabó convenciendo de que la mejor manera de acabar el día es bailando salsa en el Asilo. Y eso fue lo que hicimos Eric, Laura, Albert, Julio y un servidor, acompañado por un grupo de fundadores y amigos de La Maldita Vanidad.

Pero no solo bailamos salsa, sino que entre bailes, risas y cervezas intercambiamos experiencias sobre cómo nos ganamos la vida con el teatro en Barcelona y en Bogotá. Sobre cómo está el panorama teatral en ambas ciudades. Sobre el presente y el futuro de nuestra profesión. Y aunque los contextos son muy distintos, nos dimos cuenta que en el fondo nuestras vidas, nuestros sueños y nuestras trayectorias no son tan diferentes. No sé a qué hora se fueron yendo todos del Asilo. Solo recuerdo que Eric y yo lo cerramos, a eso de las tres de la mañana. Luego intentamos muy fuertemente volver al hotel a dormir. De hecho llegamos hasta la puerta, pero Juan Manuel, uno de los fundadores de la Maldita Vanidad que tuvo el detalle de acompañarnos, recibió un mensaje justo cuando nos estábamos despidiendo. “Una amiga nos invita a una fiesta en su casa, que está muy cerca de aquí, ¿quieren tomar la última?”. Eric y yo nos miramos y decimos que sí. Un día es un día. A los diez minutos, Natalia, una pop star colombiana, nos estaba abriendo la puerta de su casa con un despampanante vestido rojo palabra de honor. Nos invitó a una cerveza, nos presentó a su banda, e incluso nos hizo un curioso resumen de la industria musical colombiana. Pero las energías ya empezaban a flaquear, así que a eso de las cuatro decidimos poner fin a una noche muy larga (para nosotros y nuestro jet-lag, eran las once de la mañana).

Pero volvamos al domingo y volvamos a la resaca. Cuando me despierto, con ganas de cortarme la cabeza, me doy una ducha y decido ir a comprar algo de desayuno. Antes de salir del hotel, la recepcionista me dice la mejor frase posible: “Salen ya o quieren desayunar primero?” “Ah, pensaba que ya era tarde para el desayuno” “No, se lo hemos guardado”. Y en cuestión de minutos teníamos en la mesa dos tamales del tamaño de dos pelotas de balonmano. Emocionado, subo corriendo a avisar a Eric y bajamos a desayunar. El dolor de cabeza empieza a disminuir. Minutos después, “los catalanes” nos encontramos para ir juntos a casa de Daniel Díaza, donde él y sus compañeros están preparando un almuerzo típico de Bogotá. Albert también nos espera allí y nos pasa la dirección para que no nos perdamos. Pero evidentemente, nos perdemos, o más bien, no conseguimos descifrar la dirección, porque está incompleta. Sin whatsapp ni google maps no somos nada, pero nos lo tomamos con calma y buscamos a alguien que pueda echarnos una mano. Mientras tanto, Julio empieza a llamar a Albert Tola por las calles de Bogotá, gritando desesperadamente. Sin duda uno de los grandes momentos de lo que llevamos de viaje. Finalmente encontramos a una señora que nos deja su teléfono para llamar a Daniel. Llama Julio, que repitiendo las palabras de Dani para que todos tomemos nota, nos vuelve a regalar otro momento inolvidable: “Hay tres timbres. Llamad al cuarto”. Una adivinanza imposible que conseguimos resolver cuando por fin llegamos a nuestro destino. Efectivamente, hay tres timbres: el segundo, el tercero y el cuarto. El primero, por alguna razón que desconocemos, nunca existió.

 

Cuando por fin subimos, Daniel, Jefferson, Wilderman, Alejo y Albert Tola nos reciben con vasos de agua de panela y jengibre. Otro antídoto infalible contra la resaca que nos prepara para el plato del día. Y es que aunque acabamos de desayunar, ya estamos a punto de comer. Todo el día comiendo y todo el día con hambre. Nos cuentan que la altura (estamos a 2600 metros) da mucha hambre y hace quemar más calorías. La explicación nos convence y comemos sin remordimientos. El plato que nos preparan es el plato típico de Bogotá: ajiaco santafereño. Una especie de cocido hecho con tres tipos de patata, pollo y una raíz típica cuyo nombre no consigo retener. Se acompaña con nata y alcaparras. Una combinación de sabores que nos fascina y nos hace repetir un par de veces. Suerte que la altura quema calorías… Mientras comemos, preguntamos a los anfitriones por la situación política del país, ya que están en plena campaña electoral. Wilderman se marca un monólogo hipnótico y muy crítico sobre corrupción, derecha y populismo que, de nuevo, nos recuerda tristemente a nuestro país. Para alegrar la sobremesa, cambiamos de tema y mientras tomamos el café (o tinto, como le dicen aquí al café solo) organizamos las Benditas Lecturas. Y es que el jueves por la tarde, como colofón a la primera fase de este intercambio, un grupo de actores y actrices de La Maldita Vanidad leerán cinco obras nuestras.

Después del café, volvemos a La Maldita Vanidad, para hacer una primera sesión de trabajo entre los dramaturgos y dramaturgas de El Cicló, previa al taller que empezaremos el lunes. Para conocernos un poco más y calentar motores, hablamos de algunos proyectos que estamos empezando a escribir y compartimos ideas para seguir desarrollándolos. Y casi sin darnos cuenta, ya han pasado casi dos horas y estamos recogiendo para entrar a ver la última función de “La tortuga ciega”. Una obra de La Maldita Vanidad que pertenece al ciclo “Miradas paralelas”, donde autores colombianos revisan la figura y la obra de García Lorca. En escena, nos fascina la entrega y calidad de los intérpretes y nos quedamos prendados de la protagonista, la actriz Ella Becerra. Una bestia escénica capaz de cambiar de personaje con un leve gesto, capaz de dotar de una verdad sobrecogedora a infinitas imágenes poéticas. Después del espectáculo, nos invitan a festejar la última función, pero estamos tan agotados que preferimos cenar algo cerca del teatro y retirarnos a descansar. Durante la cena, el cansancio empieza a hacer estragos y empezamos a delirar comentando las limitaciones espaciales del hotel. “No hay suelo para tanta maleta” resume Laura Mihon, que en dos días se ha convertido en la creadora oficial de hashtags y eslógans del viaje.

Un día más, llegamos al hotel como la canela, “que se fue en rama y vino molida”, pero como aún es temprano, aún conseguimos sacar un poco de energía para escribir un poco y prepararnos para el  taller que empieza mañana. Y es que aunque parezca mentira, solo llevamos dos días. Y lo mejor todavía está por empezar.

DIARI DE VIATGE

Dia 4. Escrit per Laura Mihon, dramaturga del Col·lectiu La Santa.
Bogotá amanece despejada y luminosa, y nosotros parece que aún no hemos superado el jet-lag. A las 6 y media de la mañana, todos con los ojos como platos, cada uno sigue la estrategia que puede. Algunos decidimos remolonear mientras otros se ponen en marcha. Porque hoy es el día. Se acabaron las “vacaciones” y ya no podemos seguir diciendo #mañanamepongo. Por la tarde empezamos el curso y hay que prepararse. Estos días nos ha costado encontrar el momento de sentarnos a trabajar, pero con tantos estímulos es normal, si querían que estuviéramos concentrados desde el primer día que nos hubieran llevado a Murcia. Tras un desayuno esta vez más ligero, nos encontramos en la Maldita Vanidad y nuestros ordenadores comienzan a echar fuego. Todos estamos expectantes, ilusionados y un poco agobiados con los últimos retoques de los “deberes”.

A las 12.45h nos busca Julio y nos vamos a una de nuestras actividades favoritas: comer, comer, comer. Platos enormes por 4 euros, carne, frijoles, aguacates cremosos y llenos de sabor, bebidas exóticas, servicio encantador, buena conversación. Laia dice que no conoces a alguien hasta que no te has comido un saco de sal con esa persona, pero nosotros llevamos cuatro días juntos y parece que nos conocemos de toda la vida. Será porque no paramos de comer.

Las 14h. Catorce personas se sientan alrededor de una mesa y se dedican sonrisas nerviosas. Cinco dramaturgos de Barcelona, cinco de Bogotá, Jorge Hugo Marín y Dani Diaza de La Maldita Vanidad, Julio Álvarez del Tantarantana y Albert Tola, nuestro querido dinamizador del no-taller. Tras las palabras de cortesía, las presentaciones de turno. Todos tenemos algo en común: nos sentimos unos privilegiados por formar parte de este encuentro. Empieza el torbellino creativo. Albert nos lee algunas frases para inspirarnos, nos da cuatro indicaciones y ¡a escribir! Tormenta de teclas y 10 mentes concentradísimas. Albert nos aprieta, y nos siguen lloviendo indicaciones que modifican sobre la marcha lo que estamos contando. No hay tiempo para contemplar el folio en blanco ni para pensar demasiado, así que escribimos desde la intuición.

Los dramaturgos solemos ser seres solitarios, pero el ambiente relajado y libre de juicio que consigue Tola nos hace sentir cómodos y conectados. Todos apuntamos las frases que nos han gustado de los demás y las leemos en alto. Si más de uno se ha apuntado la misma frase, lo anuncia a grito de “¡Shakespeare!”. De tanto invocarlo, al final acabará apareciéndose en la Maldita Vanidad.

 

Ninguno de nosotros ha venido solo. A cada uno le acompaña un personaje, relacionado con la violencia y/o la espiritualidad, a través del cual vamos entrando en el universo del autor. La sesión se vuelve especialmente estimulante cuando empieza el robo de personajes y los imaginarios se entrelazan. El punki de Èric Balbàs cobra vida a manos de Jeff y Saeed, autores de Bogotá y México; la novia despellejada de Laia cobra voz a través de Ana Maria; el Niño Viejo y la Virgen de Guadalupe ya son un poco de todos nosotros.

Acabada la sesión, algo agotados pero felices y estimulados, nos vamos al teatro. Media hora en la cola del Teatro Nacional de la Castellana, con solo dos o tres personas delante. Aquí el ritmo es otro y el cambio de chip absolutamente necesario, si no quieres desesperar. Además, también agradecemos no sentir resoplar al de atrás mientras escogemos lentamente nuestros asientos, en una sala casi llena. Antes de la obra, unas hamburguesas algo cutres en una especie de McDonald colombiano. Nuestra estancia coincide con el Festival Iberoamericano de Teatro. Vamos a ver a un montaje de Teatro Nacional Cervantes, compañía argentina (país invitado de esta edición). Se trata de dos obras de Copi, Eva Perón y El homosexual o la dificultad de expresarse. Al contrario de lo que pone en el programa, comienzan por El homosexual, y durante el primer cuarto de hora todos buscamos a Evita entre iglús siberianos y personajes esperpénticos. Disfrutamos enormemente de los dos espectáculos, y seguimos asombrándonos de la intensidad del teatro que estamos viendo estos días, de su enorme fuerza, valentía y falta de complejos.

Llegamos al hotel extenuados. Otro día más que vale por tres y que hace de nuestra estancia aquí una especie de burbuja infinita y maravillosa de la cual será duro salir, cuando volvamos a nuestras rutinas diarias. Ya en la cama, cierro los ojos con una sonrisa en la cara, pensando en el encuentro de mañana y preguntándome qué habrá para desayunar.

DIARI DE VIATGE

Dia 5. Escrit per Èric Balbàs, dramaturg de El Eje.
Ens hem aixecat aviat i hem esmorzat una macedònia de fruita, uns crackers, suc de taronja i cafè. Tampoc fa falta que cada dia comencem la jornada amb el botó del pantaló a punt de rebentar.

Tan bon punt hem esmorzat i fumat el cigarret de rigor, hem creuat la Carrera 19 per acomodar-nos a la part de bar de la Maldita Vanidad. Un/a de nosaltres per cada taula. Més que un teatre semblava l’entrada d’un coworking.

L’Albert ja no ens cau tant bé com al principi, des de que ha tocat poder s’ha tornat un esclavista dels nostres temps lliures. A la sessió d’ahir va demanar que per al dia següent hauríem de tenir: una biografia d’un personatge bo i just, una carta escrita per Déu i arreglar el monòleg que vam escriure l’anterior dia.

Sense oblidar, és clar, que hem de repassar que els textos que es llegiran a la lectura del dijous estiguin presentables.

Els portàtils treuen fum i sortim a encendre un cigarret quan no se’ns acudeixen les idees. Alerta, el tabac de liar s’està acabant i l’altre dia al Salva li van fer una cara rara al demanar tabac en una botiga on venien cigarrillos.

Idear una carta escrita per Déu no és fàcil. Qui és Déu? Com parla Déu? Quin llenguatge utilitza Déu? El de les escriptures? Llenguatge matemàtic? De cop i volta d’alguna manera en comptes d’estar participant en un taller de dramatúrgia em sento com si m’estigués inventant una nova religió. Un nou dogma.

Ha passat una hora i mitja –potser dues- des de l’esmorzar i tinc gana. Em proposo fer una temptativa per veure com està el pati. “Crec que vaig a la panaderia a comprar-me un panecillo… algú vol alguna cosa?” Quatre cares somriuen.

Torno amb 10 panecillos i 1 almojábana. Poca cosa.

De la Maldita Vanidad ens porten unes tasses de cafè. Estem molt agraïts. Seguim treballant fins que el Julio ve a rescatar-nos: “Hora de dinar”. Recollim les coses protestant contra monsieur Tola perquè no ens ha donat temps a acabar tota la feina pendent.

Corre la lllegenda que prop de la Maldita Vanidad hi ha un vegetarià que és molt bo i que els nostres estómacs agrairien “algo ligerito”. Recorrem carrers buscant el vegetarià i finalment canviem d’idea: 6 almuerzos ejecutivos, sisplau. Cosisteixen amb una sopa i després una mena de plat combinat que conté: arrós, frijoles, plàtan fregit, carn (a escollir entre varis tipus de carn i parts de l’animal) i una amanideta.

Ara toca tornar a la Maldita que començarem amb el taller. Al taller llegim alguns monòlegs del dia anterior de les persones a les que li ha donat temps d’arreglar l’escena i proposar canvis.

Al taller quan alguna frase d’un/a company/a ens agrada les apuntem per finalment, en acabat,  dir-les en veu alta, i quan algú diu alguna cita que una altra persona té apuntada s’ha de dir la paraula shakespeare. Aquest joc que ens fa sentir com poetes anirà agafant cua i es traslladarà fora del taller quan algú diu alguna cosa remarcable. No posaré exemples perquè normalment els millors shakespeares s’han donat després d’unes cerveses Poker i ens deixaria en evidencia.

Però si que us puc posar alguna frase del taller: “Voy a evitar la palabra tiempo, me tiene cansada”, “Uno tan grande y en estas”, “me recordáis como el diablo, y lo era”, “hay 60 culicagados mirándome en silencio, etc.

Al taller l’Albert ens fa escriure un monòleg des de la visió d’un animal depredador que més endavant haurem de convertir en un monòleg d’un personatge real i públic sense canviar gaire el text original.

 

També exposem les situacions de violència i espiritualitat que cadascú havia pensat. Surten situacions macabres i meravelloses. De cop i volta estem parlant de violència. Sovint ens enganxem i parlem sobre dilemes davant de l’espiritualitat o la violència (els dos temes en els que es mou el taller). Els colombians ens expliquen casos de violència en aquest país meravellós, i entre uns i uns altres ens anem escalfant i al final s’acaba convertint en un a veure qui la diu més grossa de situacions macabres que coneixem.

La violència té alguna cosa que ens desperta una mena de gust morbós.

Acabem les hores del taller i tenim el cap com un bombo. Tenim tres quarts d’hora per deixar les motxilles perquè anem a La Sala (un teatre a la vora) a veure El Ensayo, una obra escrita i dirigida pel Johann Velandia y interpretada pel César entre dos més actors. El Johann i el César son dos dels dramaturgs que fan el taller, i el Johann us pot sonar d’haver-lo vist al Temporada Alta amb el seu espectacle Camargo.

Abans de arribar el teatre compro tabac, s’ha acabat porto tot el dia guarrejant tabac i cigarrets a tothom. Un paquet de tabac (de 10 cigarrets) costa 4.000 pesos colombians.

Ha diluviat. Aquí a Bogotà ens diuen que sempre has de sortir amb unes ulleres de sol i un paraigües, perquè el dia passa per moltes etapes pot fer un sol del dimoni i que a l’estona estigui caient la de la tonyina, i això varies vegades al dia.

Quan plou tens l’oportunitat de jugar al Tutuki Splash pel carrer. M’explico: a la carretera hi ha forces socs on s’estanca la pluja, i els cotxes, autobusos i camions no s’ho miren gaire quan passen per el teu costat esquitxant-te amb l’aigua fangosa que s’aplega en aquests gorgs divertidíssims. Cal estar alerta perquè de l’esquitxada et poden dutxar, no es broma.

Hem vist El Ensayo, meravellós, és la segona peça que veig de la companyia La Congregación i em sembla que fan un treball impecable. El text de l’obra va sorgir d’un anterior taller que monsieur Tola va fer amb el Johann i pots veure en els ullets de l’Albert que està orgullós que aquella llavor hagi fet un arbre tan bonic.

Després de veure l’espectacle anem a sopar, no sigui que ens moríssim de gana. Una cerveseta i cap a l’hotel a dormir.

Quan estic dins del llit i sento que el Salva comença a mig roncar em preocupo perquè veig que els frijoles i tot el menjar que estem menjant comença a tenir els seus efectes. Esperem que no vagi a més.

DIARI DE VIATGE

Dia 6. Escrit per Anna Maria Ricart, dramaturga d’Obskené.
Com deia aquell anunci: Avui comencem el dia amb energia. O almenys ho intentem. I no tots, només uns quants. El Salva, el Julio i jo vam decidir ahir a la nit que participaríem a l’entrenament físic que el Saeed fa els dilluns, dimecres i divendres de 9 a 10 a La Maldita Vanidad. El Saeed em va assegurar que era suau. Suau. Suau? Suau? Buf. A les 10 comença la sessió del taller de dramatúrgia amb l’Albert, però jo he de passar abans per la dutxa sí o sí. O sigui, que he arribat quan la sessió ja estava començada i me’ls he trobat parlant sobre les diferències entre les nostres maneres d’escriure. L’Albert diu que els dramaturgs catalans ens centrem més en el conflicte i els colombians en el llenguatge. Nosaltres els diem que ells són més poètics i ells ho neguen de forma contundent i ens diuen que som nosaltres els «poètics». No ens posarem d’acord o sigui que continuem amb els exercicis. Escrivim sota pressió: llegim un dels exercicis pendents, mitja hora per fer una escena que ens proposa l’Albert, pausa, llegim les escenes, un quart d’hora per fer una altra escena, les llegim, etc. Mentrestant, el Mica, el gos del Jorge Hugo i el Saeed, passa per entre les nostres cames per jeure finalment en un racó des d’on fa veure que ens escolta. Al Mica ja l’hem convertit en un personatge més dels nostres textos. Avui, que és el tercer dia de taller, me n’adono que estem començant a construir un món comú i que, si més no, hem creat una galeria de monstres: Lucas ,«el niño-viejo»; el punk Polete;  la «novia despellejada»; la Virgen de Guadalupe conductora de autobús; Nerón, el líder espiritual de l’església de l’Eutanàsia; i molts d’altres. No sé què en sortirà de tot plegat, però ens estem contagiant els uns als altres a una velocitat vertiginosa.

Sortim a dinar. Està ennuvolat. A la ciutat sense estacions, cada dia surt el sol, s’ennuvola, plou una mica, surt el sol, plou intensament, surt el sol, s’ennuvola… Trobem lloc en un petit restaurant a prop del teatre. El porta una dona veneçolana i l’ajuden els seus dos fills petits, molts petits, que ara deuen estar de vacances, espero. Mentre dinem, plou. Quan sortim, ja no plou. I anem a fer un cafè al forn de la cantonada, aquell forn tan bo que hi ha al costat de l’hotel. Cafès i pastissets, que són la perdició del Julio.

A la tarda, sessió informal del taller. Reprenem el que havíem començat dissabte i posem sobre la taula projectes personals que necessitem desencallar. Encara que les obres tractin de sicaris que s’enamoren d’un ós, o de disputes per una herència, o de plantes en una banyera, en tots els casos acabem parlant de l’amor, el desamor, la venjança, la por al compromís… Per què serà? Després tenim sessió doble de teatre sense sortir de La Maldita Vanidad. La primer obra és Yo he querido gritar, amb text d’una de les integrants colombianes del taller, la Tania Cárdenas, i direcció de l’Ella Becerra. A l’Ella la veurem després d’actriu a Cassandra, en una revisió d’aquest personatge reconvertit en una prostituta que parla un anglès macarrònic, dirigida pel Jorge Hugo.

 

L’Ella-Cassandra ens encanta. Més enllà del text, l’actriu ens sap atrapar des de l’inici i no ens deixarà anar fins al final. Tornem però a la primera obra que hem vist, Yo he querido gritar, perquè provoca un debat que durarà hores. Per què? Perquè porta a l’escenari un cas de «violència de gènere», on la víctima és un home. Sortim desconcertats del teatre: per una banda, la posada en escena i les interpretacions ens han semblat brillants; per l’altra, a alguns de nosaltres la tesi de l’espectacle ens ha provocat rebuig. Discutim, què ha volgut dir l’autora amb aquest text? Preguntem als actors i a la directora, i ens ho confirmen: la intenció és posar sobre l’escenari que els homes també són víctimes de maltractament. Sí, diem, és clar que hi ha casos, però davant la diferència entre les xifres de dones mortes a mans de les seves parelles o ex-parelles i les d’homes morts… hem de prioritzar dalt d’un escenari el cas dels homes? Realment toca això, ara? A més, de l’obra es desprèn, d’alguna manera, que si un home mata la seva dona, potser és que ella s’ho mereixia… A la conversa van apareixent diversos arguments: és un tema cultural; a Colòmbia hi ha molts casos d’homes maltractats per les seves dones que tenen vergonya de denunciar-ho; això del feminisme fa més mal que bé (?); hem d’anar tots junts… I jo me’ls escolto i em fa una mandra infinita discutir perquè tornem a tocar punts que ja creia superats. La nit continua entre copes i converses al bar de La Maldita Vanidad. Però almenys parlem de teatre, penso, parlem del que ens ha provocat una obra de teatre… I això sempre és positiu. Anem a dormir, que demà ela dia serà llarg.

DIARI DE VIATGE

Dia 7. Escrit per Albert Tola, dramaturg i assessor del projecte d’internacionalització d’#ElCicló.
Me despierto con el aroma del café, bien aguado y suave, para que no duela al estómago, tal y cómo se sirve en la tierra del café, y sobre la mesa hay siete tipos de fruta cortada, además de la fruta que hay que comer con cuchara, como, por ejemplo, los maracuyás. En casa de Daniel, me han cuidado muchísimo.

Desayuno con calma y me preparo para ir al encuentro de autores. Si la vida pudiera ser siempre así…, pienso. Atravieso calles repletas de palmeras, jacarandas y, en una esquina por la que paso todos los días, arbustos de heliotropos. La exuberancia frutal, sumada a la floral, hacen que me sienta en Latinoamérica (o, al menos, me confiere el placer de confirmar mi visión estúpida de Latinoamérica). Antes de llegar a La Maldita Vanidad, me encuentro un par de mendigos y, lo reconozco (no sin vergüenza) cambio de acera. En el encuentro de autores estamos trabajando acerca de espiritualidad y violencia (poca espiritualidad y mucho de violencia hay en mi gesto), y los compañeros colombianos nos han comentado que hace un par de años ha aumentado la peligrosidad en las calles de Bogotá a causa de los indigentes. Por lo visto, el gobierno mandó limpiar el “Bronx”, un barrio sin ley, que era considerado uno de los lugares más terribles del mundo. Las leyendas acerca de lo que allí ocurría, pasan del canibalismo a la eliminación de cadáveres con un cocodrilo. Ahora, los indigentes que vivían en el barrio (según Jefferson, autor y amigo, el término correcto es el de “habitantes de la calle”) vagan esparcidos por toda la ciudad, sobre todo por el centro, donde vivimos y trabajamos en estos días. Es cierto que bajo la imponente serenidad de las altas montañas que parten en dos Bogotá y le recuerdan a uno que el caos de la ciudad es solo un aspecto, y parcial, de la vida de esta y de uno, por momentos me asusto al toparme con estos habitantes de la calle, y me siento de algún modo en una película de “zombies”, que no tiene nada de ficción, sino mucho de horror, de injusticia y de degradación social. Sentimientos que aumentan al llegar al curso y escuchar que hay quién afirma que esos indigentes son metidos en autobuses y abandonados en medio de la selva. ¡Qué difícil escribir sobre esto y qué deseos de hacerlo…! Siendo extranjero, ¿qué derecho tengo a dar esa visión de este lugar que tan cariñosamente me ha acogido y que uno no entiende? La dulzura, la calidez y la inteligencia natural de los colombianos, mezcladas con las historias que escucho, me dan muchas ganas de escribir. Pero en este encuentro se trata de que yo escriba a través de lo que escriben los demás, es decir, proponiendo ejercicios para este territorio sin ley en el que nos sentamos cada mañana, el aula de escritura, en donde les he pedido a los compañeros que se roben los unos a los otros con el fin de contaminarse.

 

Son buenos ladrones, porque son buenos escritores, y confieso (nuevamente, lo sé) que me conmueve comprobar cómo el grupo ha armonizado sus textos: poco a poco se va revelando una única voz hecha de muchas. Sorprendente. No siempre ocurre. Pero los ánimos estaban dispuestos y venir a Colombia, comprobar el compromiso político e intelectual de sus escritores y de sus actores, la entrega a algo más importante que su propio mundito, creo que nos ha llenado de un sentimiento de que es importante escribir, sentimiento con el que confieso (y esta es la última confesión) me cuesta conectar en Barcelona. Y no porque no haya motivos precisamente. ¿Es una cuestión de tono, de expresión, de pudor, o de indiferencia? Abro desde aquí el debate hacia los otros autores que me acompañaron, y en general: es una pregunta a la que no hallo una respuesta satisfactoria. De todos modos, cómo no somos filósofos, sino dramaturgos, nuestras respuestas son las escenas teatrales, por lo que trato de que estas reflexiones influyan mis propuestas de ejercicios para la jornada. Al fin y al cabo, estamos haciendo un no-taller de escritura, encaminado al feliz hurto correspondido de nuestros imaginarios. Enseguida, el sonido de las teclas de los ordenadores me calma. Es una música maravillosa, en la que trato vanamente de adivinar otras músicas ocultas, las de las frases que los compañeros escriben los unos frente a los otros. Frases que con suerte luego veremos dichas en escena por actores entregados, como es el caso de Willderman García, a quién por la noche vemos interpretar magníficamente el precioso y terrible monólogo acerca de la muerte brutal de un travesti, ¡Ay, días chiqui!, dirigido por Daníel Diaza, del autor de Medellín José Manuel Freidel, que fue asesinado en los noventa y, si bien no se sabe a ciencia cierta la causa de su muerte, se especula que pudiera ser por el compromiso político de su teatro.

Conclusión:

Después de viajar a Colombia con otros autores de Barcelona y de encontrarnos con escritores colombianos, no puedo evitar pensar en la autoría como una responsabilidad colectiva frente a la sociedad, y en cómo esta nos tienta a evadirnos con nuestra propia escritura, a menudo alejada, hasta de nosotros mismos. Sin embargo, descubrir los puntos en común, las inquietudes compartidas, tanto formales como en nuestro modo de mirar lo que nos preocupa, en autores (solo aparentemente) tan diversos, de edades distintas también, me ha dado esperanza en este deber colectivo. Durante el viaje he pensado en estas cosas, pero feliz, sintiéndome acompañado e intelectualmente estimulado por mis compañeros del encuentro. Ha sido hermoso.

SUBSCRIU-TE A LA NEWSLETTER

You have Successfully Subscribed!