“Si les parets poguessin parlar…”, doncs aquestes parets parlen!

ESPECTÁCULOS BCN | ALICIA NICOLÁS

Nota: 9 sobre 10

Al Teatre Tantarantana trobem un muntatge que toca temes molt delicats i massa propers. Parla de violència, de la violència que pateixen algunes persones per ser qui són, per ser el que són… per l’abús de poder del que se sap més gran, més fort…

A “Dante 56, Pell i Ciment”, la filla torna al pis on va viure de petita. Un pis que està envoltats d’edificis que s’enderrocaran perquè estan molt afectats per l’aluminosi. L’Amic, un amic, un home que es troba la pis perquè sempre es veu abocat a tornar-hi “estic maleït i la maledicció sempre em fa tornar a aquest barri”, l’acompanyarà en un procés de recuperació de la memòria, juntament amb la Mare, una mare que ha callat secrets per protegir la seva Filla. “Marxarem d’aquí, però encara que anem a un altre lloc, mai més no serem felices”.

Tots tres, juntament amb les parets del pis, que parlen i ens expliquen les coses tant com els personatges, ens narren una història que passa del present al passat, una capbussada en uns records que estan oblidats en alguna part de la ment de la Filla i que sembla que tots volen treure a la superfície. La Filla i les parets de la casa pateixen una malaltia. La mateixa malaltia. La casa és la Filla i la Filla és la casa. Només quan es guareixi l’una, es podrà guarir l’altra.

A Dante 56, Pell i Ciment es tracten molts temes dolorosos. Massa dolorosos. No es parla només de l’aluminosi, de la gent que es va quedar sense casa, sense la casa que havia comprat amb tant d’esforç “mai no havia tingut res, i de sobte, tenia una casa”, de la gent que va venir a treballar i va suar cadascun dels maons d’aquells edificis d’on, anys més tard, els van fer fora. Toquen temes molt crus. Ens parlen de ferides, de la forma d’enfrontar-nos-hi, de la forma d’ajudar a qui pateix, de la forma de no ajudar perquè no se’n sap més “Què se suposa que havia de fer?”, de l’empatia… i de la memòria. De la memòria que ens traeix i ens modifica els records perquè no siguin tant dolorosos… o simplement els tanca amb clau i forrellat perquè no els trobem mai.

Albert Riballo (l’Amic), Sara Sansuan (la Mare) i Anna Tamayo (la Filla) fan unes interpretacions molt mesurades d’un text, amb una molt bona direcció de Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez, no cau mai en l’histrionisme, l’exageració ni el melodrama. Un cop acabada la representació arribem a sentir simpatia per a tots tres personatges, tot i que en algun cas, ens provoqui esgarrifances. Perquè són personatges ferits, tots tres, que arrosseguen les seves ferides i que no aconsegueixen tancar-les ni tirar endavant. Potser la visita a Dante 56 els ajudarà a fer-ho.

L’escenografia permet bons jocs de llums i la projecció de mappings que, combinats, fan que les parets siguin el quart personatge d’aquesta obra. Explicar el perquè de les ferides, seria explicar-vos l’obra. I no. L’heu d’anar a veure. Perquè així sentireu en el vostre estómac el cop de puny que us donen el text i els personatges. Potser us provoqui basques, ràbia, impotència… potser us ajudi a entendre alguns silencis de gent que teniu a la vora.