Hi havia una vegada un faroner i un biòleg

NÚVOL | ORIOL OSAN

El Tantarantana està d’aniversari, i per a celebrar els seus 25 anys de vida ha encetat la quarta edició del Cicló, el programa de companyies independents en residència. La proposta que es pot veure aquests dies és L’Hora Blava, una inquietant història claustrofòbica sobre dos éssers que no són el que semblen. Fins al 8 d’abril a la sala del carrer de les Flors.

Hi havia una vegada un faroner que viva sol en una illa perduda, sense més companyia que el vent, el mar i les gavines. Cada dia, al capvespre, encenia el far, i cada dia, a la matinada, l’apagava. Era la seva feina i la complia amb pulcritud. Cada nit, també, després de netejar-se a la gatzoneta en un gibrell, engegava una atrotinada i malmesa ràdio i xiuxiuejava al buit la següent frase: “Des de la freqüència més remota, a qui vulgui escoltar-me”. Cada vegada, però, obtenia el silenci com a resposta. Fins que una nit de tempesta trucà a la porta un desconegut que buscava refugi. Era un biòleg que acabava de desembarcar a l’illa a fer un treball de camp, i cercava aixopluc i alguna cosa calenta per menjar.

Aquest conflicte que apunta maneres és l’arrencada de L’Hora Blava, la interessant proposta del Col·lectiu La Santa, escrita i dirigida per Laura Mihon. Setanta minuts de suspens (feia temps que no vèiem thrillers a escena!) on l’autora planteja si és legítim no prendre partit sobre allò que passa a la nostra societat i tancar els ulls a la injustícia. I si no ho fem, si els nostres actes tenen conseqüències. No és un espectacle de lladres i serenos, sinó de quelcom més profund i terriblement actual.

Adrià Olay i Pau Sastre encarnen el faroner i el biòleg. Una obra per a dos personatges sobre els quals pivota tota l’acció, i que amb mèrits propis fan que no decaigui en cap moment, tot el contrari: sembren la inquietud i el misteri a cada acotació, fins a un final que, per raons òbvies, no desvetllarem. El faroner és un home taciturn, solitari i desconfiat a qui l’arribada de l’intrús incomoda. Vol allunyar-se del món d’on procedeix i posar-hi distància, i el foraster li fa trontollar la placidesa de la quietud on està instal·lat –i la ceguesa– i rememorar l’univers que vol abandonar.