Infants, Adolescents i Adults Terribles

NOVA VEU-RECOMANA.CAT | SILVIA MERCÈ

Ja he expressat moltes vegades la meva predilecció pel Teatre Tantarantana ja que totes les vegades que hi he anat he sortit remoguda emocionalment, per una banda, i per altra havent estat testimoni d’un altre desplegament de talent i qualitat artística en diversos sentits. Aquesta línia segueix avançant ferma pel mateix camí, també el les peces de l’Àtic 22. No em cansaré de dir-ho, per què ho crec fermament: al Tanta hi fan teatre jove, compromès, actual i de qualitat. Què espereu per a omplir la sala cada dia?

Encara teniu una setmana per poder veure el treball que ens presenten Roger Torns i Eric Balbàs, una peça que es va iniciar la temporada passada sota el paraigües de la Sala Beckett, i després d’un procés de creació amb alumnes de batxillerat dels instituts Moisès Broggi i Barri Besós, ha arribat l’Àtic22. Jo hi vaig anar seguint l’autor que ens va cridar l’atenció amb Hàbitat i després de la recomanació de la companya Anna, que he de secundar des d’aquí.

Una estètica retro i futurista alhora ens transporta durant tota una primera part, en que molt probablement estarem perdudes, a un univers digital, un cub amb terra, sostre i parets de vidre que ens resguarden de la pluja. Dins el cap circulen a màxima velocitat tots aquells referents que varies generacions podem compartir com Karate Kid, Matrix, Star Wars, Tron, i encara més si et consideres un bon gamer (disculpeu la meva ignorància en aquest camp), tot i que no siguis gras.

De totes maneres, estic més que segura que qualsevol persona de qualsevol generació pot fer les seves pròpies connexions. Torns i Balbàs, doncs, ens porten a un lloc comú. Un lloc on totes ens podem veure reflexades i identificades a través d’elements d’un imaginari concret i a hores d’ara universal (primermundista, és clar). Però no ens quedem allà, a mesura avança la trama els personatges es van traient les capes, nosaltres amb ells, i anem trobant a poc a poc la sortida d’aquest laberint verd fluorescent.

Qui som realment, nosaltres? Som els infants que un dia vam ser? Quan vam deixar de ser-los? I el més important, per què? Ens situem amb l’Adam, el protagonista de l’obra, o el secundari, depèn de com ho vulguis mirar, en aquell moment en que passem a l’edat adulta i tot és massa per a nosaltres. Decidim refugiar-nos rere ficcions virtuals, sobrepassades per la realitat que ens ofega, rere perfils anònims, rere selfies i filtres a les xarxes socials. Una peça que en la seva essència apel·la a adolescents per a la seva creació, i el resultat, a aquelles que ens trobem en el moment de deixar de ser-ho i aquelles que un dia van haver de deixar de ser-ho. Atrapades en aquest limbo, aquesta caixa de vidre, buscant l’equilibri entre l’infant que un dia vam ser, i la persona adulta en la que ens volem convertir.