NOTÍCIES
Blanca & Andrea
NÚVOL | ORIOL OSAN
El lesbianisme rarament arriba als nostres escenaris, així que només per això paga la pena acostar-se al Tantarantana a veure Amor. I si, a més, resulta que l’obra és un original retrat sobre el fracàs d’una parella, amb dues interpretacions estupendes, encara més. Fins aquest diumenge al teatre del carrer de les Flors. I cal afanyar-se, a qui l’interessi, perquè gairebé en cada funció pengen el cartell d’entrades exhaurides.
El passat mes de setembre parlàvem a Núvol de la fantàstica proposta de John O’Donovan Si tinguéssim més coca et demostraria com t’estimo sobre la relació de dos joves irlandesos. Llavors el Tantarantana ho va petar, tot representant-la al terrat de l’edifici. Ara, el teatre del carrer de les Flors hi torna, però a la Sala Àtic22 i duent a escena Amor, una relació entre dues noies barcelonines. Una proposta radicalment diferent d’aquella però amb ingredients en comú, més enllà de representar l’homosexualiat com a tema principal, i no com a element de recurs.
La companyia El Eje és qui firma la proposta, dirigida per Paul Berrondo i amb dramatúrgia de Paula Ribó, a partir de petits fragments de Mar Pawlovsky, Marta Aguilar, Alain Badiou i André Gorz. Les dues primeres, a més, són les encarregades d’interpretar la Blanca i l’Andrea, les protagonistes de l’espectacle, que encarnen dos caràcters oposats (una publicitària i una poeta, el seny i la rauxa, la paranoica i la passota, en paraules seves) però que s’atrauen des del primer moment i planegen fer-se velles juntes.
Durant només 65 minuts, Amor ens explica, precisament, com es construeix un amor. O el que és pitjor, com es desconstrueix. Tot, en un format original: des del final cap al principi, a la inversa de l’ordre cronològic dels esdeveniments. Així, la peça comença amb el rètol sobreimprès de “Dia 1.030 (2 anys i 10 mesos)”. Aquest és el punt final d’una relació, que succeeix al metro de Londres. Assegudes en un banc d’un vagó, les dues amants es llencen els plats pel cap. “T’has convertit en algú que no m’agrada”, li arriba a etzibar una a l’altra. Mal començament per a una conversa. “L’amor tergiversa la realitat i no és la vida real”, li contesta l’altra en un moment determinat. Love is not in the air.
En diferents escenes, àgils com el vent, i sempre indicant en quin moment temporal passa l’acció, l’obra recula fins al dia 1, en què totes dues es coneixen en un recital de poesia. Les dues protagonistes, antagòniques però complementàries, van esfilagarsant els fils de la seva relació, perquè l’espectador s’hi emmiralli i posi al descobert les seves pròpies mancances. Què falla? Com ens afecta la rutina? Per què deixem de cuidar-nos i de cuidar els altres? Brillant l’escena en què la Blanca fa la maleta escopetejada per marxar de viatge i l’Andrea sopa tota sola (la taula està parada per totes dues) pregant que se l’escolti. La desolació de l’espagueti, algú podria dir.