El nom sí que fa la cosa

NÚVOL | ORIOL OSAN

Uns pares poden posar al seu fill el nom que vulguin? Aquesta pregunta innocent pot derivar en un aquelarre viperí, i és també el detonant d’una comèdia que ens parla de les relacions humanes. El nombre, èxit a França, amb adaptació cinematogràfica inclosa, es pot veure al Tantarantana, que segueix d’ambaixador de companyies foranes. Al teatre del carrer de les Flors fins al 25 de novembre

El teatre Tantarantana continua amb la seva ferma –i lloable- vocació per a donar a conèixer espectacles creats fora de Catalunya. El seu itinerari Tria Plats amb D.O. (abans amb altres noms, i en format de cicle, però en essència, amb la mateixa filosofia) celebra la seva novena temporada, i ara ens proposa una peça arribada d’Andalusia. Es tracta d’El nombre, de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, un muntatge de GL Producciones dirigit per Daniel Veronese que, amb la seva presència, se suma a la llista d’artistes argentins que aquesta tardor estan treballant a Catalunya. De fet, la companyia repeteix amb ell després del seu anterior èxit, Cena con amigos.

El punt de partida d’aquest text francès és simple: una parella convida a sopar a casa els seus amics de tota la vida per a celebrar l’arribada d’un bebè. El que pretenia ser una trobada amical i plena d’harmonia i felicitat esdevé una batalla verbal quan el futur pare decideix anunciar el nom de la criatura. Uns pares poden posar al seu fill el nom que vulguin? Hi ha límits? Hi ha noms prohibits? Tenir segons quin nom t’estigmatitza i et condiciona l’existència? Aquest innocent anunci és el tret de sortida perquè s’obri la caixa de Pandora i tots els draps bruts acumulats comencin a ventilar-se.

Petit parèntesi, abans de continuar: cal subratllar que l’obra té sentit al vell continent i als suposats països del primer món occidentalitzat. És ben sabut que, a segons quines latituds, posar al teu cadell Usnavy, Milaidys, Superman o Electrón és totalment possible, per la qual cosa representar El nombre, per exemple, a Maracaibo, pot sonar a acudit. Seguim.

L’obra pivota al voltant de cinc personatges, ben interpretats per Orencio Ortega, Pedro Morales, Jesús Calvo, May Pascual i Gloria López. Són una colla intel·lectual: que si una professora d’institut, que si un catedràtic de literatura francesa a la universitat, que si un músic d’una filharmònica de prestigi… Però aquests adults a la quarantena, lluny de tenir unes vides immaculades, també amaguen frustracions i les seves pròpies misèries, que l’excusa d’escollir un nom posa de manifest. Comprovar com tenir estudis no està renyit amb perdre els estreps, et reconcilia amb la humanitat. No en va, la companyia andalusa té un currículum ple de premis nacionals i internacionals, i l’experiència de gires amb més de 200 funcions, així que la solvència dels seus integrants està més que contrastada.

El nombre –on un dels personatges fa de narrador, cosa poc habitual en teatre- ens parla dels fonaments de l’amistat, mou els fils de les emocions i de les relacions humanes, i ens regala també­­­­­­­ unes divertides –i il·lustratives– dissertacions etimològiques. No revelarem el nom secret detonant d’aquest tsunami dialèctic, però sí que proposarem un títol alternatiu de l’obra: Requiem para Elisa. I és que el personatge aparentment més frívol esdevé el més revelador de tots, carregat de veritat, l’ase dels cops i la mula de càrrega. “¿Quién me va a pedir perdón a mí?, ¿No hay perdón de nadie?”, exclama, indignada, la protagonista, per a rematar-ho amb un inequívoc “¡Iros a la mierda!”, al més pur estil Labordeta.

L’obra va ser un èxit a França, i fins i tot el 2012 se’n va fer una pel·lícula, fidel al text original i dirigida pels mateixos autors. GL Producciones la va estrenar el passat 3 de maig a Sevilla, i ara estan immersos en una gira per tot l’Estat, que ha recalat a Barcelona. Si s’hi afanyen, tenen temps fins aquest diumenge. Si no, hauran de buscar la pròxima parada