Ens queden cançons per combatre el feixisme?

MARTÍ FIGUERAS | NÚVOL.COM

Fugint de referents històrics com la Guerra dels Balcans (No hi ha bosc a Sarajevo) o l’escriptor Albert Camus (Gossos de neu), Begoña Moral i la Companyia Paradiso 99 fugen del concret per parlar de l’universal, del mal i el bé, de com el feixisme, el capitalisme i el liberalisme s’imposen sobre el pobre ciutadà fastiguejat per l’alienació consumista. La seva aposta però continua sent la mateixa: l’experimentació formal a través de la paraula i el moviment amb una escenografia que ens porta a un terreny abstracte. El nom de l’obra que ja es veu al Tantarantana, dins el El Cicló, projecte de suport a la creació, no és precisament un bon pescaclics: Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el Cámbiame.

Com moltes altres companyies escèniques que aposten per un teatre més experimental, Paradiso 99 mostra en tot moment un relat escènic que es mostra a través de diverses línies narratives que succeeixen al mateix moment. La intenció és que el quadre general mostri una coherència narrativa que vagi més enllà d’una història lineal, decantant-se per donar forma a una idea formal: som víctimes d’un sistema hereu del franquisme que ha mudat de pell per abraçar la lògica del capitalisme. O com anuncia el mateix programa de mà: de aquellos polvos, estos lodos.

Així doncs a primera línia ens trobem una parella, home (Chap Rodríguez) i dona (Blanca García-Lladó) abraçats, una dona trista, vestida de dol (María Jurado) i un home amb americana i ulleres de sol, de somriure maliciós, pujat a sobre una estructura i situat darrere d’una bateria (Arnau Comas) Ell comença entonant En la plaza de mi pueblo, cançó popular d’aires comunistes; ella pinta grafits a un mural on llegim bondat, impotència, ràbia; la noia de dol es contorneja com si se l’esquincessin les extremitats; i el noi de les ulleres manipula una piloteta talment com si fos un ésser omnipotent que fa rodolar el món al seu gust.

Des de llavors, els diferents personatges aniran definint els seus personatges alternant línies de text amb moviments que escenifiquin les seves intencions. La parella discuteix sobre la conveniència o no de portar un fill en aquest món, però ella està més preocupada per la possibilitat de trobar la seva mare biològica doncs resulta ser una de les moltes nenes robades durant el franquisme. Al mateix temps ell recorda la figura del seu avi, un roig combatent que no va arribar a conèixer. Mentrestant la dona trista ens narra la seva vida de fa anys, mentre reflexiona sobre les barbàries comeses pels homes sobre les dones. I a distància, juganer, s’ho mira tot aquest subjecte que pontifica les maldats del sistema transmutant-se ara en empresari, ara en presentador d’un reality.

Aquestes propostes tan arriscades tenen les seves virtuts i els seus defectes: moments escènics on lo explicatiu i lo evocatiu són preciosos, contundents en el missatge que volen expressar i d’altres que neden en sentit contrari i que tot queda massa difuminat. Així li passa a aquesta canción. Per una banda tenim el genial Arnau Comas fent de showman del Cámbiame (aquesta prèvia a ritme de Todos me miran de Gloria Trevi!) i entregant a la filla robada la seva mare, un ninot desmuntable de mida natural o fent de Schwarzenegger (amb careta de Terminator) explicant l’essència del liberalisme econòmic. Simultàniament a aquesta escena, al fons de l’escenari la dona trista i el noi sense avis es contornegen mentre ella va narrant tot de paisatges de guerra. La contraposició funciona, però costa de seguir ambdós discursos i lligar-los, doncs un és més explicatiu i l’altre més descriptiu i metafòric.

Les actuacions estan ajustades al seu paper, però Arnau Comas és el que millor s’ho passa donant forma aquest ésser malèfic. Però hi ha quelcom que grinyola i és la concepció escenogràfica d’aquest espai realitzat per Nina Tuset i que no vol representar res en concret. El problema és que està massa ple de coses i objectes que no aporten res específic al missatge i que al final sols estan per omplir el buit. El minimalisme hauria encaixat millor. Això sí, el joc dels ninots, el ninot petit com la mare desitjada per la filla i el ninot gran com la mare real, funciona molt bé. Una metàfora visual brutal.

Però muntatges com aquests tenen molt ben pensat el fons ideològic, on la denúncia es fa palesa en un discurs que vertebra cada escena. La canción és dolça doncs pretén aportar un missatge de lluita i de resistència a través de la descendència, de prendre el relleu, però és amarga doncs aquesta mena de Demiürg que representa el feixisme i el capitalisme s’ho emporta tot i ens implica al públic a tirar a matar, a atrevir-nos a matar la bondat.

Al final de l’obra, en el dia de l’estrena, però, ens vam quedar amb un últim crit, quan els intèrprets van demanar que la directora pugés a l’escenari. “¡Que suba la Moral!” van dir. Doncs això, no defallim.