NOTÍCIES

La ràbia després de la bondat

MARTA OSSÓ | NÚVOL.COM

L’eco de les sirenes policials i els motors dels helicòpters s’infiltra a la sala, ja en penombra, del teatre Tantarantana. Després d’un dia de vaga, la companyia Paradiso 99 reprèn les funcions de la seva nova producció, que té un títol difícil però necessari de recordar: Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el cámbiame.

L’espectacle, personalíssim, ha estat ideat, escrit i dirigit per Begoña Moral i inaugura una residència de tres anys que la companyia realitzarà al teatre Tantarantana, dins el marc del projecte El Cicló (Cicle de Companyies Independents en Residència). Teniu temps fins el 3 de novembre per veure un espectacle necessari!

Quatre personatges es mouen de manera frenètica i compulsiva a l’escenari i, com a espectadors, no ens n’adonem que ja som (o potser ja hi érem abans d’entrar a la sala) dins un món grotesc, desencaixat, perversament irònic. Resulta difícil d’explicar racionalment la forta sensació d’innocència malmesa que desprèn l’escena, producte, potser, de la dissociació entre la paraula i el cos dels actors —el treball sobre el moviment, a càrrec d’Albert Bassas, actua sovint com a subtext o fins i tot com a contratext—, o de l’escenografia de Nina Tuset, una acumulació d’objectes que sembla debatre’s entre la construcció i la destrucció i recrea un món fixat de mala manera que es podria ensorrar d’una bufada.

Perdre la ingenuïtat, prendre consciència del mal, de la inhumanitat, de la incultura, és una experiència especialment dolorosa. Quan un pren consciència de l’horror en què, sense raó aparent, s’ha vist immers, sorgeix el sentiment d’engany i d’injustícia. Quan s’esclafa la bondat, sorgeix la ràbia. Vet aquí el que els passa als protagonistes de Canción dulce y amarga, una parella treballadora, d’extraradi — la tendresa, la vitalitat i la força que transmeten Blanca Garcia-Lladó i Chap Rodríguez resulta hipnòtica— que lluita per sobreviure a desgrat de múltiples carències heretades d’un mal del passat: la dictadura franquista. Ella, filla robada del franquisme, ell, hereu dels vençuts, ara volen tenir descendència. Un feixista encarnat en simpatiquíssim presentador de programa televisiu, armat amb quelcom que podrien ser tomàquets, boles de foam, o, per fer-ho més nostrat “un parell de collons” els posarà traves en aquest intent de mirar cap al futur. Arnau Comas interpreta meticulosament “el feixista” aconseguint fàcilment la complicitat del públic. A l’extrem oposat, l’actriu María Jurado posa cos a la veu perduda de Matilde Landa, destacada militant del partit comunista d’Espanya (PCE), que des de l’escenari observa en què ens hem convertit com a societat i es pregunta, entre sanglots, què podriem haver esdevingut si, ara fa 80 anys, els vencedors haguessin estat els vençuts.

En plantejar l’espectacle, Begoña Moral, autora i directora del projecte, volia parlar, d’una banda, de la seva experiència de maternitat i de l’altra, de les conseqüències del franquisme. Aquests dos temes aparentment inconnexos, es vinculen quan la parella protagonista decideix portar un fill al món. Però… a quin món? És possible l’esperança en una societat que nega les seves ferides? És possible avançar sense mirar enrere? Si el pes de l’herència esclafa, encara, les nostres possibilitats presents, caldrà lluitar perquè els nostres fills tinguin una herència més digne.

 

SUBSCRIU-TE A LA NEWSLETTER

You have Successfully Subscribed!