NOTÍCIES

Variacions teatrals sobre l’exili infantil a Morelia

NÚVOL.COM | ANA PRIETO

Mexique era el nom del vapor que va sortir de Bordeus el 27 de maig de 1937 amb 456 nens espanyols que fugien de la Guerra Civil i que van prefigurar sense saber-ho l’emigració republicana del 1939 a Mèxic. Los niños oscuros de Morelia, una obra d’Albert Tola que es pot veure al Teatre Tantarantana fins al 20 de gener, aborda la història, desconeguda per a molts, dels nens de Morelia. A partir d’una sèrie de jocs ben coreografiats, fusiona de manera orgànica l’episodi històric amb la peripècia ficcionada —de textures fortament oníriques— de dos nois que viatjaven a bord d’aquell vaixell amb rumb a Mèxic.

La companyia Nigredo torna a dur a escena un text d’Albert Tola. Fa quatre anys el mateix Tantarantana va acollir Niño fósil, on la figura impossible d’un nen en procés de fossilització esdevenia metàfora del dolor experimentat per una víctima d’abusos. Rodrigo García Olza, que protagonitzava aquell muntatge, actua també a Los niños oscuros de Morelia. Tant ell com Lluís Marquès realitzen una interpretació transparent i honesta, esmolada i punyent. Els actors, dirigits amb mà segura per Elena Fortuny, s’enfronten al repte d’interpretar dos adolescents embarcats al Mexique i que encadenen jocs cada cop més funestos a través dels quals coneixem les circumstàncies de l’època.

El tramat textual s’articula a partir dels diferents jocs en què s’enreden els joves, en un diàleg incessant i amb una successió de rols que van des de la paròdia i un dolgut, matisat histrionisme —tan aviat imiten les mares dels nois com un capellà lasciu i un escolanet submís, o un senyoret i un criat, etc.— fins a composicions més tràgiques, i va amarant-se de quelcom cada cop més cruelment ominós. Tot va en progressió creixent, des de la interpretació, d’una intensitat que es multiplica exponencialment a mesura que els jocs es van tenyint d’un caràcter més fosc, fins a l’elucidació de la trama. Els actors evolucionen dins un ampli rectangle gris que, envoltat d’un negre engolidor, funciona com l’espai de les recreacions a partir de les quals els personatges refereixen el seu present, passat i futur. El primer joc serà el de l’error fatídic, que va induir nombrosos pares a enviar els seus fills a Morelia, Mèxic, per tal d’evitar-los les penalitats del conflicte bèl·lic. La ronda infantil Vamos a contar mentiras, que dibuixa un món al revés, embolcalla l’absurd de la guerra. La cosa es torna realment sinistra i dolorosa quan els nois evoquen l’afusellament del pare de Pablo, creant amb paraules precises la llum i l’atmosfera de l’episodi.

Els jocs permeten als personatges parlar del seu present al vaixell —el soroll incessant, la vastitud de l’oceà, la monotonia dels dies, la presa de consciència de la seva situació: “Se nos quitaron de encima, ¿no lo ves? Engañaron a nuestros padres. Estamos solos en medio del mar”— i referir-se a les condicions i als preparatius del viatge, amb anècdotes i detalls —les carpetes blaves de l’Hotel Regina, les ampolles de vi de Bordeus— extrets del llibre Els nens espanyols de Morelia. L’exili infantil a Mèxic (1985) d’Emeterio Payá Valera. Però irromp també el futur, de la mà de Gracián, que, convertit en una mena d’oracle de la mort, conjura els noms dels nens que moriran abans d’hora —l’obscuritat atribuïda als nens de Morelia des del títol mateix de l’obra s’explica no només per l’ocultació de la seva història, sinó també pel color negre que vestia la seva banda de guerra en els massa freqüents seguicis fúnebres—. Amb un posat de tornada de tot, d’acord amb la condició atemporal que li permet assumir el relat de la tragèdia col·lectiva, Gracián fa la sinopsi històrica i crítica dels anys que seguiran i ens transporta al moment actual: “Los perdedores serán esclavos de los fascistas y cavarán los monumentos de homenaje a sus asesinos […]. Los muertos seguirán pudriéndose anónimos en las fosas comunes a las que los habrán relegado y la memoria seguirá siendo borrada con sangre o con dinero”. Vuitanta anys més tard —ens diu— la República mateixa seguirà enterrada en una fossa.

L’obra ens obliga a visitar el passat per no oblidar-lo, però ens parla del present i des del present —ho corrobora la inclusió del commovedor tema 45 cerebros y 1 corazón, entre d’altres, de Maria Arnal i Marcel Bagés—, i deixa, a més, imatges d’una gran bellesa, com és el cas del joc fallit del simulacre d’enfonsament, escena en què Gracián manipula uns coltells mentre canta Anda Jaleo de Federico García Lorca, o com l’escenari final, il·luminat tan sols per la llum que procedeix de la mateixa escena —Sylvia Kuchinow signa el suggeridor disseny lumínic—. L’espai escenogràfic ideat per Meritxell Muñoz i Elena Fortuny compta amb pocs elements, extraordinàriament ben jugats. Així, un ciri encès fa presagiar el caràcter ritual i fúnebre de les diferents situacions. La rònega banyera, que es diria rescatada del fons del mar, acompleix múltiples funcions simbòliques: fa de confessionari, de trineu, de taüt, d’estela funerària… Una porta al fons, coberta d’una làmina reflectora, funcionarà com a tèrbol mirall que explicita el tema del doble i com a suggestió del mar que els envolta; serà, a més, una porta al futur, alhora que l’ominosa amenaça de l’exterior. La maleta ens instal·la ja d’entrada en la situació del viatge i de l’exili; permet girar l’esguard cap al passat, però conté també el futur. L’eficaç espai sonor, a càrrec de Roger Julià i Elena Fortuny, ens porta la sirena del vaixell, els avions de guerra, la intempèrie ventosa del futur i la prodigiosa i emocionant veu de Maria Arnal.

 

 

 

 

SUBSCRIU-TE A LA NEWSLETTER

You have Successfully Subscribed!