NOTÍCIES

Copa de cava i somriure glaçat

ORIOL PUIG TAULÉ | NÚVOL.COM

Schimmelpfennig. Schimmelpfennig. Schimmelpfennig. Roland Schimmelpfennig posseix un dels cognoms més eufònics de la dramatúrgia alemanya contemporània, i és l’autor d’un reguitzell d’obres força considerable. L’any 2006 la Sala Beckett li va dedicar un cicle de tres espectacles, i l’enyorat director Moisès Maicas (fent tàndem amb la traductora Anna Soler Horta), va posar en escena El drac d’or o Peggy Picckit veu el rostre de Déu. Ara podem veure aquest darrer text, en la seva versió castellana, al Tantarantana, en un muntatge de La Cantera Exploraciones Teatrales dirigit per Jorge Sánchez. Peggy Pickit ve el rostro de Dios. Creguin-me: encara que el títol no sigui el més comercial del món, l’espectacle val molt la pena.

La tradició de les obres de teatre de “sopar amb batalla”, si manllevem el títol de Jordi Casanovas, ve de lluny. Com a mínim, des de Qui té por de Virginia Woolf? (Edward Albee, 1962), combat dialèctic (i alcohòlic) de dues parelles i dues maneres de veure el món, on surten a la llum les misèries més íntimes de cada comensal. El muntatge dirigit per Jorge Sánchez que podem veure aquests dies al teatre del carrer de les Flors compta amb la traducció al castellà d’Albert Tola, un especialista de casa nostra en el teatre germànic.

Frank i Liz conviden a casa seva a Carol i Martin, parella d’amics que fa sis anys que no veuen. Tots quatre van estudiar Medicina plegats, i mentre els primers es van quedar a casa (Europa), els segons van marxar a treballar en una missió humanitària a l’Àfrica. La confrontació de dues maneres de veure el món, i de temes com ara la maternitat, la cooperació internacional o la mateixa medicina fan erupció en un sopar que no veiem, perquè encara no ha començat, on es van obrint ampolles de cava sense parar. El cava, com els somriures, és molt millor quan està glaçat. La incomoditat es manifesta de forma més violenta en la rialla que en el silenci, i en aquest sentit la proposta del director troba el to just, el punt ideal de bombolla. Els personatges entren i surten constantment de l’acció per narrar, amb el distanciament que suposa la crònica a posteriori, allò que succeeix durant la vetllada. Alemany havia de ser. (l’autor).

Els quatre intèrprets estan esplèndids, destacant especialment els dos amfitrions: Mireia Gubianas domina la rialla nerviosa a la perfecció i sap passar de la tendresa a la duresa en mil·lèsimes de segon, sent inquietant quan cal; Toni Vives clava el paper de marit i pare de família (gairebé podem imaginar el model de BMW que té al garatge), mentre juga amb el comandament que canvia el mobiliari de color (recurs interessant però sobreexplotat, d’altra banda). Marta Cuenca defensa el seu paper amb convicció i energia, però la seva connexió amb el seu marit Martin (Marc Pujol, que serà substituït per Joan Sureda a partir del 24 de gener) no acaba de quallar del tot, encara que tots dos formin una parella en vies d’extinció. És molt encertat que, en el missatge abans de començar l’obra que ens recorda que desconnectem els mòbils, ens informin que és l’actriu (i no el personatge) Marta Cuenca que està embarassada de set mesos, i que això no té res a veure amb el text. Sense aquest avís, i tractant l’obra dels temes que tracta, estaríem tota l’estona pendents de la resolució d’aquest conflicte. De pas, director i companyia ens deixen clar que una actriu té tot el dret de seguir treballant mentre està embarassada. Només faltaria.

Vaig assistir a la funció del dissabte a la nit i em va sorprendre, positivament, que el Tantarantana estigués tan ple. Això no hauria de ser notícia, però ho és. L’espectacle es va estrenar el 15 de gener i estarà en cartell fins al 2 de febrer, i és una ocasió ideal per apropar-se a l’obra de Schimmelpfennig amb un text que incomoda i fa somriure amb la precisió d’un metrònom. El públic del dissabte estava en silenci absolut (una altra cosa que no hauria de ser noticiable, en un món ideal), i la incomoditat es podia palpar recorrent, com un fantasma, la platea. Bravo per la companyia i per l’autor.

Aquest dimecres 22 de gener hi haurà un col·loqui post-funció amb la participació dels traductors de Schimmelpfennig al català Anna Soler Horta i al castellà Albert Tola, el dramaturg Carles Batlle i el director de l’espectacle, Jorge Sánchez.

SUBSCRIU-TE A LA NEWSLETTER

You have Successfully Subscribed!