Una família disruptiva

ORIOL OSAN – NUVOL.COM

A qui li agradi la personal literatura d’Alessandro Baricco (l’autor, recordin, de les conegudes Seda o Novecento, per exemple) està d’enhorabona. El teatre Tantarantana ha programat la versió teatral de La jove esposa, que estarà en cartell fins al pròxim 17 de gener. La companyia L’El·lida és l’encarregada de portar a escena la història d’una dona (la jove esposa del títol) que viatja des de l’Argentina fins a Itàlia per casar-se amb el fill d’una família que habita una vila de principis del segle XX. La peculiaritat és que el futur marit no hi és. Resideix a Anglaterra i ningú sap ben bé quan pensa tornar per a rubricar el matrimoni acordat prèviament. La jove esposa, doncs, tot esperant l’arribada del seu promès, haurà de conviure amb un excèntric clan erigit amb més secrets que evidències, i que resumeix el món oníric de l’escriptor torinès.

Ivan Padilla s’ha encarregat de traduir el text al català, de fer-ne la dramatúrgia i de dirigir el muntatge. A més, es reserva el paper de l’oncle de la singular, inquietant i surrealista família, representada per Francesca Vadell (la mare), Dani Ledesma (el pare), Lara Díez Quintanilla (la filla), i Ramon Bonvehí (el servent). Bàrbara Roigencarna la jove esposa, al voltant de la qual pivota tota la funció.

“És impossible defensar-se de la veritat” diu algú, durant l’obra. I és que aquesta proposta és un Baricco en estat pur. A través de personatges impossibles, l’italià barreja la realitat amb els somnis per a endinsar-se en l’ànima humana i intentar interpretar-la. La nouvinguda (aquí, ningú té nom, només el càrrec) aterra en aquesta casa i, a través de diferents testimonis, descobreix què i qui s’amaga rere cadascun dels seus membres. L’objectiu és fer visible que la condició humana, lluny de ser perfecta, és polièdrica, i que rere cada acció hi ha una causa, és a dir, una veritat. Padilla ha sabut adaptar la mar de bé aquest univers (no en va ja s’hi va endinsar el 2013 amb la versió d’Oceà), i condueix actors i actrius pel senderi adequat durant vuitanta minuts perquè l’atmosfera poètica de l’autor, sense adorns innecessaris, arribi al públic.

Les tres actrius estan esplèndides, cadascuna en el seu paper. La Roig sobresurt. En ella recau el pes i la tasca d’exercir de fil conductor de tota la història. Veiem com l’ànima pura i innocent del seu personatge es transforma en una dona que subjecta les brides de la seva nova vida i que, per primera vegada, decideix el seu propi camí i deixa enrere el llast del passat que, amargament, l’acompanyava. Vadell fa d’una mare intensa, sensual i sexual, que no està tan ancorada com es podria pensar. I Díez es desdobla en dos rols que broda com només ella sap fer: la filla esguerrada i apocada que es comunica amb xiuxiuejos en català central i una seductora prostituta de cabellera esbullada amb accent de Ponent. Els tres homes estan relegats a uns papers més secundaris, amb més pes els uns que els altres, i amb la mesura adequada com a contrapunt de les dones, on cal aplaudir la complicitat de Bonvehí com a criat lleial… i revolucionari (en una casa on la lectura està prohibida, ell és un dels membres que desafien l’ordenança d’amagatotis).

Tota l’acció –pausada– es desenvolupa en un espai escènic, firmat per Marc Vall, molt original i aconseguit. Al fons, en una tarima emmarcada a manera de quadre que sembla reproduir les rodes de reconeixement de la policia, tot l’elenc espera assegut en cadires (menys el majordom, que roman dempeus) el seu moment de rèplica. Just al davant s’actua, de manera que pràcticament tothom és present a l’escenari durant l’obra.

En aquesta temporada convulsa i feta a empentes i rodolons, La jove esposa és una de les fites del teatre del carrer de les Flors. No només l’elecció del text, sinó el bon fer de la jove companyia que hi ha al darrere i que ha aconseguit un espectacle travat i rodó. A més, si es tenen ganes de desintoxicar-se una estona de la sobredosi familiar d’aquests dies, aquesta és una bona manera de tastar una altra parentela, a no ser que la pròpia sigui encara menys convencional que la que puja a escena. En qualsevol dels casos, qui sigui fan de Baricco i combregui amb la seva particular ploma gaudirà de la peça. I qui no, té l’oportunitat de descobrir un autor que ha traspassat fronteres.