NOTÍCIES

‘El repte de la temporada: mantenir el nivell d’èxit, bones crítiques i espectacles destacats’

TEATRAL.NET | ANGELS CASTUERA

Tantarantana, al qual està vinculat des de fa 18 anys. Després de responsabilitzar-se de les tasques de comunicació, producció i gestió, des de gener de 2018 n’és el director i responsable de la programació artística, un cop la sala del carrer de les Flors ha esdevingut una fàbrica de creació de l’Ajuntament de Barcelona. Encara la nova temporada amb la voluntat de consolidar el Tantarantana com un espai referent per als creadors i per a la ciutadania.

Com assumeixes el teu nou paper al capdavant del Teatre?

Amb l’equip. L’estructura no jeràrquica m’agrada molt i crec que el Tantarantana ha crescut molt pel que fa a idees i projectes. L’equip ha fet créixer el teatre no només en programació. Vull compartir el creixement amb l’equip perquè no estem davant una mirada individual, sinó col·lectiva, que fa que el projecte sigui molt millor. Jo fa vint anys que treballo al Tantarantana, i hem anat pas a pas fins a arribar aquí.

Ha estat un pas natural.

Sí, i ha arribat ara! Aquest any la programació sí que té una mirada molt pròpia. A la de l’any passat, el Julio (Álvarez, soci fundador del Tantarantana) encara m’havia assessorat una miqueta. Jo sempre comparteixo idees amb el Roberto Romei, assessor artístic i director. Aquest any el que hem fet ha estat dividir els projectes teatrals, escènics, dels projectes del Tantarantana com a fàbrica de creació. Porto molts anys vinculat a aquest teatre i dirigir-lo és un repte molt bonic que encara em provoca vertigen. Sempre he pensat que mai ho saps tot i que mai hauràs acabat de saber-ho tot. I no és una manera de justificar-me perquè potser pensa que no estic preparat, no. Jo m’ho dic a mi mateix per aprendre molt més. Mai arribaré al meu 100%.

Encareu la temporada 2019-2020 amb molt bona predisposició.

Sí, és molt il·lusionant. Tenim moltes ganes. Per un costat, per la consolidació de la programació: venim d’una temporada boníssima. La del 18-19 va ser, per a nosaltres, la millor temporada del Tantarantana en els seus ja 27 anys. El repte de la temporada 19-20 és com a mínim mantenir el nivell no només pressupostàriament, sinó d’èxit, bones crítiques i espectacles destacats. Com volem estar al circuit? Doncs sent conscients que al Tantarantana hi ha una programació compromesa i arriscada. Hem aconseguit rebaixar l’edat del públic una barbaritat, i aquesta era una altra de les fites que ens havíem proposat. Rebem creadors joves, artistes emergents, i això implica que hem de parlar de nous temes, temes actuals. Això implica que al públic de més edat ens costa més arribar. Ara és un plaer veure la platea i comprovar que hem aconseguit reduir l’edat mitjana de la platea d’uns vint anys. Aquest repte l’hem superat molt bé. Hem tingut una temporada boníssima.

Quan va arribar la crisi, es van reduir les produccions, i el teatre que en va sortir ja no era d’una mirada tan individual (no venien una persona de direcció, de dramatúrgia o d’interpretació a proposar els seus projectes i perquè els hi produeixis) sinó que les mirades eren de companyies. Aleshores, el Tantarantana ja va tenir la sort de saber valorar-ho, allò. Vam crear el projecte El Cicló, en què cinc companyies han tingut residència a la sala.

Ens hem adonat que això està molt bé, però un cop estabilitzat, hem trobat que ens hem tancat una mica. Abans apreníem molt de textos d’autors estrangers, i no parlo només de clàssics, sinó de noms contemporanis com Jean Luc Lagarce o autors anglesos.

Per això, aquest any, el que hem volgut fer a la programació és incorporar aquesta mirada cap a l’autoria europea. La mirada cap a Espanya ja la tenim, ja fa molts anys que formen part del cicle ‘Complicidad en red’.

Com arriben tots aquests projectes?

Ara ja obrim convocatòria pública. Vam rebre unes 250 propostes, una barbaritat! Però això significa que la gent de la creació comença a veure què s’està fent al Tantarantana. Entenen que fem una aposta arriscada cap a la nova creació, cap als joves.

Quins espectacles pots destacar de la programació?

Comencem per dos espectacles d’El Cicló. Són 5 noves companyies que inicien el projecte de 3 anys en residència a la casa, i en destaquem Persones Potencialment Perilloses, que podrem veure aquesta setmana, fins diumenge. Va estrenar-se a finals d’agost. A partir d’un acte de violència domèstica o dintre del paraigua de la violència familiar, es parla del feixisme, de com es pot originar. El feixisme que hi ha fora i que està en creixement, es pot observar dins de casa.

A partir del 16 d’octubre, arribarà un espectacle de Begoña Morral amb la companyia Paradise 99 que ha co-produït el Tantarantana. Té un títol llarg: Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el Cámbiame, de manera que ho deixarem en Canción dulce y amarga.

En aquest espectacle, Begoña Morral vol parlar de com ens ha marcat la guerra civil a l’individu i la societat: una dona descobreix que va ser robada en néixer, durant la Guerra Civil espanyola, i que ha estat donada a una família que no és la seva biològica. En la recerca de la seva família, trobarà elements que conformen la història d’aquest espectacle.

També tenim, dins el festival RBLS, l’espectacle La revelació 1.0, del Jorge Yamam Serrano, que es va presentar al Grec 2018, i que s’ha tornat a posar d’actualitat. De fet, han modificat el títol i li han afegit l’1.0. Per què? Perquè aquest espectacle parla sobre el fenomen de les filtracions d’informació: parlava del cas Julien Assange, del d’Edward Snowden, i ara mateix amb l’ordre d’extradició contra Julien Assange, el Jorge Yamam l’ha volgut revisar. Per això li diu ara 1.0.

 

Quins espectacles d’autors internacionals destacaries?

Pel que fa a la línia europea de què et parlava abans, destaco la nostra producció Germanes (5 de febrer-8 de març), amb un text de Wajdi Mouawad, qui aborda la identitat i la importància de l’idioma d’una manera molt interessant. Pel que fa al Roland Schimmelpfenning, el seu text, Peggy Pickit ve el rostro de Dios, oscil·la entre el vodevil estrident i la sàtira, i es qüestiona la relació entre el món subdesenvolupat i Europa.

I què me’n dius de l’Àtic 22?

A l’Àtic 22 hem fet una gran feinada, perquè totes aquelles companyies que no tenien espais, n’han trobat aquí. Se’ls ha permès estar en contacte amb el públic dues o tres setmanes. I ens hem adonat que hi ha propostes fabuloses que podrien tenir més vida. Va ser un centre de recepció de propostes per on van passar 50 espectacles. Vam dir: alto, aquesta no és la millor opció. Donem-li l’estatus que té Baixos, mirem d’equilibrar les possibilitats. I ara sí que programem quatre setmanes i els donem la mateixa importància que si l’espectacle es fex a Baixos. Ara, l’espai ja és totalment teatral: hem pintat de negre per crear la càmera negra i hem dotat tècnicament la sala.

En l’àmbit de la programació, l’any passat vam tenir el primer contacte amb Carme Tierz, creadora del Festival RBLS, que per primera vegada venia al Tantarantana amb el seu format d’espectacles per a joves. Primer havia estat a la sala Beckett, la segona edició la van fer al Tantarantana i ens vam adonar que encaixàvem perfectament. Per a nosaltres és un complement perfecte perquè d’una banda tenim una programació familiar i escolar per a públic de 0 a 12 anys, el Rebels cobreix dels 12 als 18 anys, i la nostra programació general cobreix el públic dels 18 en endavant. Vam quedar tan encantades amb la idea que li vam proposar de consolidar el projecte aquí: així, tindrem el festival RBLS al Tantarantana al novembre d’aquest any.

D’aquest últim trimestre de l’any, a la sala de dalt destacaria el que tot just hem estrenat, Ese portugués, de la companyia La canina. S’inspira en la història de Luis Figo, el jugador portuguès que va marxar del Barça al Madrid i que, a ulls de molts, es va convertir en un traïdor. Fa un paral·lelisme amb la història d’un noi que té una discussió amb la seva parella, un dia coneix al Figo i a mesura que avança el text, descobrim com el noi es debat i qüestiona la capacitat humana de perdonar i de comprendre l’altre.

Una altra companyia que hem conegut és La cítrica, que a partir del 17 d’octubre ens portarà El millor per als nostres fills. L’espectacle, quin text està basat en fets reals, parla sobre una secta new age que va existir a Austràlia entre els anys 60 i 90 coneguda popularment com a The family. A l’Àtic 22 tancarà l’any Salvatge. Aquest text mostra diverses perspectives de la relació amorosa, trencant el binomi parella/sense parella que deriva a una interpretació nociva de l’amor romàntic. Jo aposto per aquest text, escrit per Silvia Marcé i Sonet, que té una energia fabulosa. Pensem que aquesta és una d’aquelles companyies a les quals se’ls ha d’obrir la porta. A la millor no és un espectacle rodó, però trobo que algú ha de donar-los l’oportunitat.

Fa molt de temps que al Tantarantana aposteu per la programació familiar.

M’agrada molt parlar-ne, perquè sempre és com ‘la petitona’ i no s’hi val. Aquesta és la vint-i-vuitena programació! El que hem buscat aquest any són espectacles més interactius, més participatius.

Per això, destaco Un conte d’estar per casa (del 25 al 27 de novembre i dels 2 al 4 de desembre) de la companyia Minimons. Petits grups entraran al teatre, se’ls explicarà un conte fent un recorregut per tot el teatre. En un altre espectacle, adults i nens arribaran a un món de cartó que hi haurà a sobre de l’escenari i ells muntaran aquest material a partir d’un conte. També hi haurà una instal·lació… En definitiva, trobo que és més interessant generar experiències. Nens i nenes, pares, mares i mestres han d’observar que qui fa l’espectacle no només explica una història de mil maneres, sinó que els fa partícips.

Busqueu així els espectadors del futur?

El teatre pot ser molt divertit i no requereix només que estiguis assegut i et mostris fred com a espectador. M’aparto una mica de la idea de crear espectadors de futur, vull que ara i aqui, el públic gaudeixi dels espectacles i ens acompanyi.

El Tantarantana ha esdevingut també una fàbrica de creació. Amb quins projectes?

Volem donar a conèixer encara més i explicar com han crescut aquests projectes. Amb l’institut Folch i Torres, per exemple, fa vuit anys que hi treballem dins el programa PIECE. Durant vuit mesos, la directora-coreògrafa Constanza Brncic i el dramaturg Albert Tola entren a treballar amb l’alumnat nouvingut del centre a l’aula d’acollida. L’espectacle resultant es podia veure dins la programació del teatre Tantarantana. Un o dos cops per setmana, directora i dramaturg anaven a la classe d’acollida, treballaven els continguts a partir de conceptes com la identitat cultural i la memòria dels seus països. D’aquesta bona relació hem anat a parar ara a la creació del batxillerat artístic a l’institut.

Però a més, una entitat de Brixton (Anglaterra, Regne Unit) ens va proposar formar part d’un projecte que treballa arts escèniques i immigració, i treballar conjuntament amb Polònia i Suècia. Ens hem presentat a un projecte europeu per tirar-ho endavant i l’hem guanyat. I això no és gens fàcil!

Cadascuna de les parts compleix una feina: nosaltres farem una peça teatral amb nois i persones grans, perquè és una iniciativa multicultural i multigeneracional, Suècia s’encarrega de gravar un documental i Polònia en farà un llibre. L’entitat anglesa és qui porta el comandament de tot plegat.

Mantenim, consolidat, el projecte El cicló de suport a la creació. Per a nosaltres és la nostra columna forta. En els cinc anys que portem, el projecte ha anat molt bé per canviar la mirada negativa de ‘sóc una companyia i vaig a un teatre que explota, traient rendiment, el meu espectacle’. Arribava un punt en què quan el teatre (el Tantarantana) volia barrejar-se amb la creació de l’espectacle, les companyies es mostraven reticents: ‘això és meu!’. No et diré que fos difícil al principi, però no assolíem el punt de trobar-nos junts, de conèixer-nos. Ara fa tanta força, que hem decidit que aquesta experiència que ens estem transmetent mútuament la volem compartir més amb ells.

Fem un projecte d’intercanvi de dramatúrgies iberoamericanes, el DNI. Aquí, s’envia una selecció de textos catalans i espanyols a diferents països i rebíem diferents textos d’aquells països, dels quals se’n feien lectures dramatitzades. Actualment estem muntant una producció amb creadors de Colòmbia que esperem estrenar al Festival Grec 2020. D’altra banda, hem fet els primers contactes amb dues entitats a Mèxic (Recio i El patio helénico) per fer el primer intercanvi de textos.

 

SUBSCRIU-TE A LA NEWSLETTER

You have Successfully Subscribed!