NOTÍCIES

El ma(l)trimoni d’Edward Albee a un plató de Tele 5

NÚVOL | MARTÍ FIGUERAS

El mal és intrínsec en cada ésser humà. És inevitable que tard o d’hora, la nostra maldat sorgeixi i actuï contra algú altre. Alguns controlem millor els dimonis que altres, però quan ens ajuntem uns amb altres sempre acaben sorgint tensions. Les relacions són un bon polvorí i els matrimonis, aquest contracte vitalici, són el perfecte camp de mines. La teva dona, el teu home, serà víctima de la teva mala llet, de la teva incomprensió, de la teva maldat més pura. És inevitable. I sens dubte una de les obres que millor explota la maldat en el matrimoni és Qui té por de Virginia Woolf? d’Edward Albee. Ara la companyia El Eje en fa una salvatge adaptació al Tantarantana, signada i dirigida per Marc Ribera, amb l’adient nom de Masticar hielo.

Deia l’autor que “el teatre ens ensenya què som, el que és la nostra societat i cap a on anem”. Agafant aquesta màxima els joves talents de la companyia El Eje han sacsejat el text de l’autor americà per adaptar-lo a l’ara i aquí. I com que el matrimoni és una institució que reflecteix les misèries de cada societat, en aquest cas ens trobem amb un matrimoni (Marta i Jorge) madrileny (amb uns accents molt ben treballats i gens impostats), adinerat, relacionat amb el món de l’art i amb certa posició intel·lectual, però que es comporten com si estiguessin en un plató de Tele 5. Un servidor no suporta gairebé cap programa que emeti aquesta cadena i encara menys la cridòria i les males maneres dels “Sálvames” i altres. Però sé ben bé de que van aquests programes. Un grand guignol que consisteix en què els tertulians s’escorxin uns a altres. Tanmateix, no és l’obra d’Albee un joc macabre en el qual dues persones es dediquen a esbudellar-se emocionalment?

La lectura de la companyia El Eje és molt encertada, pel fet d’amarar la vetllada no sols amb litres de whisky sinó amb d’aquesta essència que tant bé saben destil·lar els de Mediaset. La Marta s’arrossega per terra com si fos una gossa… Practica una fel·lació en directe… El Nick es marca un ball de cinc minuts al ritme de When a fire starts to burn, de Disclosure… És l’externalització dels instints més primaris i salvatges. Tot és un aquelarre on exorcitzar les misèries morals del matrimoni. O potser sols és un joc pautat per diferents actes? La universalitat del text de l’autor americà permet que cada generació faci la seva pròpia adaptació segons els cànons morals i estètics en què es troba immersa. Val a dir, però, que amb la sacsejada textual de la versió s’ha perdut cert enginy, aquest sarcasme que Albee transmetia tan bé en el seu text. La finor s’ha transformat en un llenguatge que bascula entre la sofisticació imposada i la grolleria. Però tot funciona. Són gent molt més propera.

SUBSCRIU-TE A LA NEWSLETTER

You have Successfully Subscribed!