Laguna memoria és el resultat del projecte internacional de creació col·lectiva del Tantarantana i Asociació ATIC amb la companyia Nigredo, en col·laboració amb Teatre dels Argonautes, i coproduït per 6 països, ha estat producte d’una metodologia dramatúrgica que té el seu origen en un procés contaminant desenvolupat pel mateix equip creatiu a l’edició de l’any 2020 del Festival Grec de Barcelona, quan es va presentar el poema dramàtic a deu veus, De noche todas las pieles son azules.

També, té com a precedents germinals el taller contaminant del Teatre Tantarantana dut a terme pel mateix equip amb Maldita Vanidad de Bogotà, La noche sin tiempo i les videocreacions de la companyia teatral Nigredo en peces com Al hilo de Ariadna o Si fuese Perséfone.

Donat el profund nivell de compromís amb el laboratori creat, a un costat i un altre de l’oceà Atlàntic, l’equip va seguir amb les seves recerques entorn dels límits i les possibilitats de l’escriptura teatral fins a dimensionar-se en la producció audiovisual, Laguna memoria, que compta amb la direcció audiovisual de Rodrigo García Olza, la direcció dramatúrgica d’Albert Tola i la coordinació i producció executiva de Julio Álvarez. En ell han participat cinc dramaturgues residents a Barcelona, Marta Aran, Loredana Volpe, Laura Freijo, Eva Hibernia i Miquel Ángel Raió, i cinc dramaturgues d’Amèrica, Noè Morales (Mèxic), Diego Aramburu (Bolívia), Gabriel Fernández Chapo (l’Argentina), María José Pizarro (Xile) i Daniel Fernández (el Perú).

Laguna memoria forma part del Programa Internacional del Tantarantana com a Fàbrica de creació que duu a terme des del 2011 i té per objectiu vincular dramatúrgies catalanes i iberoamericanes, amb la finalitat de fomentar l’intercanvi de cultures i establir vincles creatius.

El llargmetratge compta amb el suport d’Iberescena, l’aportació de diferents còmplices coproductors, Vive Producciones (el Perú), Cia Malón Teatro (l’Argentina), Colectivo Escénico (Mèxic), Colectivo CTM SPA (Xile) i Kiknteatr (Bolívia), i la col·laboració dels Centres Culturals d’Espanya a La Paz, Mèxic, Lima, Santiago i Buenos Aires, a més del Teatro del Puente de Santiago.

Laguna memoria és un llargmetratge experimental a partir d’una recerca dramatúrgica. Laguna memoria tracta de deu personatges en dissolució per les aigües dels diferents rius subterranis que connecten aquest món amb els altres. Deu consciències escodrinyades pel Xoloitzcuintle, mentre s’apaguen aquí o mentre s’encenen allà davant els tres caps de gos Cèrber. Un decàleg de personatges aferrant-se a aquesta riba o experimentant l’altra. Una desena d’universos cinematogràfics diferents cosits entre si pels mateixos fils metafísics amb els quals Mary Shelley va sargir les diferents parts del seu fascinant monstre.

El pròxim 16 de novembre a les 21h s’estrena internacionalment a través de Zoom, així com presencialment al Teatre Tantarantana. La pel·lícula s’emetrà per streaming, es projectarà en el teatre i comptarà amb la presència de diversos dels autors presencial i virtualment, i amb els creadors del projecte, Albert Tola, Rodrigo Garcia Olza i Julio Álvarez, des del teatre.

Així mateix, el projecte compta amb diferents dates de presentació a tot el món. El dimarts 16 de novembre es presentarà a Mèxic, el dimecres 17 a Bolívia, on el dijous 18 s’organitzarà un col·loqui amb les autores i autors del projecte. El llargmetratge quedarà disponible per a la seva visualització a la web del Centre Cultural d’Espanya de La Paz fins al 19 de novembre a les 19h.

Una mirada canina a les portes de l’inframon és testimoni dels últims minuts de memòria de deu personatges en les aigües subterrànies que separen el món dels vius del dels morts:

El primer dels personatges és Xile buscant el diàleg amb si mateix després del 18 d’octubre.

El segon és un home que experimenta el trànsit cap a la mort com una “road movie”, on s’esforça per seguir el rastre de la seva esposa mentre oposa a la dissolució amb el paisatge l’àncora de les imatges essencials del seu amor i de la seva principal por: que tot el viscut no hagi estat sinó un somni amb què reparar la violència mateixa de ser arrabassat de la vida.

La tercera és Oriana, una dona que intenta superar els seus lligams del present, per anar darrere d’una història d’amor que implica enfrontar els límits del que és terrenal.

En quart lloc, una dona torna a casa seva (o no és una casa i és només un carrer sense cases?) i espera que surtin el seu fill i el seu marit per rebre-la. Per què no surt ningú? On és el gos? La dona tremola abans de travessar el llindar. Sembla que alguna cosa s’ha trencat… en alguna part… i per sempre…

En cinquè lloc, un advertiment: després de morir, has de triar entre el cel i l’infern. El lloc al qual vagis, depèn del que diguis… Però tingues en compte que a l’inframon el més honest és un lladruc.

La sisena és la Hibernante de la primera porta d’un Hades fosc i atroç que recorda quan va ser humana, el temps en què la vida corria per les seves venes, quan va estimar. En els seus últims minuts, abans de la dissolució, adverteix altres com ella del perill que corren.

La setena està tancada en una caixa de fusta, buscant alguna escletxa de llum que sembla ser el llindar entre dos mons. Les estelles li danyen les mans, l’esquena, els genolls, els peus, des de fa setmanes, dies, hores, potser? Algú hauria de venir. Si ella cridés amb força, algú vindria potser: el pare, la mare, algú vindria. Ella espera, fora els Déus de la mort parlen en una llengua que li resulta estranya, gutural, maldestra. Ningú vindrà? Només Kanaima, poderosa entitat de l’univers indígena pemón, sembla oferir una salvació enmig de tanta desesperació.

En vuitè lloc trobem unes cases que són el record d’una vida plena d’alcohol, fum i tabac. Unes rajoles trencades que cobreixen les seves parets d’aparença. Unes calcetes netes que s’embruten amb la seva fragància. I una dona… que no sap el que significa la paraula PERDÓ.

En novè lloc, un consell: Les carns que tremolen són un espectacle poc digne. Però moltes vegades fa bé perdre la dignitat.

I en desè lloc, un cant intimista de comiat a les imatges d’un quotidià que, en l’instant mateix de la transcendència, es rebel·len i es resignifiquen en tota la seva potència poètica.