Per què es tiren per la finestra els treballadors de la fàbrica?

Shenzhen és una ciutat xinesa situada a prop de Hong Kong inventada gairebé del no res els últims 20 anys gràcies als beneficis fiscals. És famosa per haver aparegut als diaris en titulars com: “Shenzhen, la ciutat dels 50.000 milionaris”. Però també aquest altre: “La cara amarga de l’iPad: nou suïcidis a la fàbrica Foxconn”. Shenzhen va aparèixer als mitjans internacionals arran de l’onada de suïcidis de peons de fàbrica. Això va fer que el dramaturg i director del Teatro Piccolo de Milà, Stefano Massini, es fixés en les condicions de treball a la zona -una explotació en tota regla: contractes precaris, llargues jornades, sous de misèria i pressió laboral- i imaginés un monòleg en què una examinadora fa un test a quatre obrers per decidir premis i càstigs. En realitat, a Shenzhen no parla de la Xina sinó “de la situació d’abús que s’ha creat a partir de la crisi econòmica”, explica el director Roberto Romei, que dirigeix Sandra Monclús en un monòleg que es pot veure des d’avui i fins al 29 de juliol al Tantarantana.

Romei ja va posar en escena un altre text de Stefano Massini crític amb el capitalisme, Lehmann trilogy, fa dos anys, i Lluís Pasqual va dirigir-ne dos monòlegs al Lliure, un amb Rosa Maria Sardà i l’altre amb Míriam Iscla. “No es queda en el teatre documental sinó que en fa una metàfora”, explica. Shenzhen és símbol de la globalització. En el fons, posa en evidència la cara fosca del lliure mercat laboral: “Avui qui dona feina té un poder molt gran sobre qui treballa, sigui un empresari o qui regenta un bar”.

L’espectacle situa seixanta espectadors dalt de l’escenari, al voltant d’aquesta dona que escanya els obrers necessitats i indefensos per extreure’n el seu benefici. “Quan tenir una feina és tan difícil, poden fer de tu el que vulguin. I és perillós, perquè tu ni t’adones que dius que sí i que no just quan toca”, afegeix Romei.