Quan s’esgoten els recursos, només es pot recórrer als residus. Davant d’un col·lapse ecològic irreversible, una única solució: refugis subterranis autoabastits. Aquesta història no (només) és un joc de paraules. Aquesta història se submergeix en la merda de l’ànima humana contemporània, nedant entre ideals i conformismes, entre preguntes absurdes i respostes insuficients, entre desitjos de transcendència i pèrdues d’esperança…

Aquesta història parla d’avui des del demà. Aquesta història comença quan tot s’ha acabat.

I si el col•lapse ecològic ens obligués a viure en inflables biodegradables i l’únic aliment fos allò del que sempre ens hem desfet?  I si un futur tan distòpic fos una comèdia? No et cagaries de… riure?

Fa uns anys vaig llegir una notícia que em va impactar. Mitsuyuki Ikeda, un científic japonès, havia donat a conèixer un curiós invent: hamburgueses fetes d’excrements humans. Inevitablement, el meu cervell postmodern va projectar un món devastat per la falta de recursos en el qual la nostra alimentació es basaria única i exclusivament en les nostres pròpies femtes. D’aquest món sorgeix Enterrando a Dodot. I, més enllà de la dimensió purament ecològica i dels escenaris postapocalíptics que inunden la ficció contemporània, aquest punt de partida escatològic em semblava un bon homenatge a la meva generació, perquè haurem de –em permeto l’expressió– menjar molta merda per sobreviure.
Com que sóc més actor que qualsevol altra cosa, quan escric i dirigeixo també m’agrada fer-ho inspirant-me en algú altre. El paper que he interpretat per escriure el text és el d’un autor de l’absurd al qual encarreguen el guió d’un capítol de Black Mirror. I per dirigir la peça he volgut emular la posada en escena d’aquesta distopia de l’absurd que hagués fet un director argentí obsessionat amb la veritat escènica.
Pel text em vaig inspirar especialment en Beckett, en la seva concepció simbòlica dels espais, el seu temps viscós i cíclic, i els seus diàlegs plens de malentesos, jocs de paraules, bucles dialèctics i reflexions metafísiques. El resultat és un refugi subterrani autoabastit equipat amb un software anomenat Mater (una especie d’Alexa especialitzada en femtes i orina) habitat per tres personatges femenins (Pipí, Popó i Papá) que tracten d’omplir el temps amb l’únic que tenen a mà: el sexe i la paraula.

Pablo Macho Otero