El último adiós és una obra d’autoficció, basada en els “adeus” pendents de l’autora i directora, Denise Duncan i de l’actriu, Catalina Calvo.

Un dia, bevent un bon vi, Denise i Catalina van començar a filosofar sobre tots els comiats que no es donen i que es deixen pendents en la vida. Comiats reals o metafòrics: del “jo” del passat, d’un amor que s’acaba o d’una amiga. I fou llavors quan es van adonar que si acomiadar-se fa mal, és perquè hi ha molt d’amor darrere d’allò que acaba. Per això, El último adiós és un monòleg que sorgeix quan les seves àvies tenen un accident domèstic, i això, com a fitxes de dominó, desencadena diversos esdeveniments en les seves vides.

Però, també, l’obra és una gran festa amb ranxeres i tequila, una celebració de l’amor, un duel fet des de la nuesa absoluta. Com sol passar amb l’autoficció. Si s’hagués de resumir l’espectacle en una frase, es podria dir que es tracta d’un gran adeu, poètic i real, basat en les vides de Denise Duncan i Catalina Calvo. Un adeu a les seves àvies i d’altres persones que han estimat alguna vegada. I és que al final, tot el que fa mal té a veure amb quant es desitja que allò que s’estima sigui infinit, i aquesta és una lluita amb la contundència de la finitud.

L’octubre del 2014 vaig viatjar a Costa Rica després de rebre la notícia que la meva abuelita materna, l’única que vaig tenir, havia caigut i s’havia fet fallida el maluc. La meva abuelita va morir una setmana després, mentre jo volava per sobre de l’Atlàntic. Vaig rebre la notícia sola, en l’aeroport de Miami. Quan vaig arribar, la meva abuelita estava ja dins d’un taüt. Durant mesos, si no anys, el dolor de no haver pogut acomiadar-me era insuportable. Suposo que aquest germen va anar creixent, fins a unir-se amb altres tants comiats que no vaig poder donar. Després es van sumar els comiats pendents de Catalina, i les de nuestrxs amigxs d’Instagram, als qui demanem que ens donessin una mà. I d’aquí va sorgir aquest projecte.

Si bé és cert, la meva escriptura sempre és personal, i en aquest cas, és a més íntima. És possible que el que hem parit sigui un striptease emocional. L’interessant és que en el procés hem descobert que aquests adeus que nosaltres consideràvem tan nostres, són, en realitat, compartits. A totes se’ns ha mort un ser estimat pròxim abans de poder acomiadar-nos, a totes ens han trencat el cor sense un “fins aviat” pertinent, totes hem vist com s’acaben etapes de les nostres vides sense que trobem la manera de fer un tancament.

Però, a més a més, és la primera vegada que soc autora i directora d’una peça d’autoficció, i ha estat un viatge professional interessant. Traduir el que és real en material escènic és un repte, sobretot, perquè íntim no vol dir pornogràfic, i personal, no pot separar-se del que ens arriba a moltes persones.

Finalment, per a nosaltres, a El último adiós estem compartint els nostres adeus pendents i, finalment, els estem portant al món real. Suposo que aquesta és la part que més m’agrada de l’obra, que en realitat estem dient adeu per nosaltres, però també per totes les persones del públic que vinguin a veure’ns. I aquesta és la màgia del teatre, ajuntar-nos per dur a terme aquest acte profundament subversiu, que és fer alguna cosa en comunitat que només succeeix en l’aquí i en l’ara.

Denise Duncan