Déu i el diable s’enfronten per enèsima vegada en un intent per dominar la voluntat del Messies, encarnat aquest cop per una jove activista. Són, al capdavall, un parell de vells amics, cansats de repetir la mateixa juguesca segle rere segle, esdevenint sàdics espectadors de la desgràcia del fill de déu, i del seu llinatge d’homes.

El diable sembla estar guanyant la partida, ja que convertit en líder d’una cèl·lula terrorista de tints aconfessionals, ha aconseguit enrolar a la Cris (el Messies), al seu exèrcit i junts han realitzat l’acció més cruenta per erradicar tot vestigi religiós, farts de veure com el poder econòmic utilitzava la fe per controlar i sotmetre al poble. El resultat, una terra devastada i apocalíptica on escassegen els recursos i on la lluita per la supervivència s’acarnissa dia rere dia.

Però Déu amaga una carta. Una darrera i desesperada aposta. Aprofitant la desmotivació de la Cris, que veient la terra assolada dubta haver fet bé, el Totpoderós, convertit en mosca, obrarà un absurd miracle transformant al Messies en vaca i encomanant-li la missió de recuperar la fe de la humanitat i salvar-la de la destrucció. Desorientada i confosa, la Vaca haurà de triar entre mantenir-se fidel als seus principis, o convertir-se en una nova versió del vedell d’or en qui els homes puguin creure per tal de trobar un nou sentit a la vida.

‘Estat DeSgràcia és una gamberrada irreverent que posa al damunt de l’escenari a Déu, el diable i Nietzsche a especular sobre el futur de la humanitat (encapçalada per l’enèsima reencarnació de Crist) en una mena de juguesca en la qual cadascú mirarà de canviar el rumb de la distopia apocalíptica en la qual es troben. Una proposta que juga sense por a “pervertir” aquestes grans icones de la cultura occidental, portant-los al llindar del grotesc, amb la intenció soterrada de provocar la reflexió i l’empoderament del públic assistent. Estat DeSgràcia és, doncs, una catarsi col·lectiva que ens permet riure del despropòsit de les nostres vides i mirar de somiar en una possible sortida a aquest toll de merda i apatia a què han quedat reduïts els nostres dies.’

Estat Desgràcia és la segona peça de la TRILOGIA SOBRE L’ ABÚS DE PODER, formada conjuntament amb Estat Decepció (Sala Flyhard 2018) i Estat de Xoc (estrenada sota el títol provisional de La Gran escapada al Torneig de dramatúrgia contemporània de Temporada Alta 2017).

La trilogia reflexiona sobre l’ ús pervers que l’ home fa del poder, enfocant-ho des de tres eixos diferenciats: el poder judicial, el poder polític i el poder religiós.

Estat Desgracia s’ ocuparia de la fe i tot el que comporta. Un tema que ens desperta moltes preguntes interessants, com ara: Qui som? Per què necessitem creure? Per què creiem en el que creiem? I sobretot, com permetem que certs estaments s’aprofitin aquesta necessitat tan humana de creure en alguna cosa superior per sotmetre’ns un cop més?

En uns moments en què, per desgràcia, cada cop estem més acostumats a sentir a parlar de gent que s’immola o que atempta contra la vida d’altres essers humans moguts pel suposat amor a un déu, un no pot evitar veure-hi la perversa mà d’un altre esser humà al darrera. I d’aquí cauen un nou seguit de preguntes que també ens remouen: On és déu en tota aquesta equació? Què és déu? Realment existeix? O, és només una creació de l’home per tal d’afavorir el control social i els interessos partidistes d’alguns individus?

Estat Desgràcia és, en definitiva, un abordatge absurd sobre l’existencialisme que sosté la tesi del segrest de déu en mans de l’home, per tal que alguns visquin com deus a la terra… És clar que, si la recompensa ens espera a l’altre regne… potser no cal preocupar-se, no?

Pel que fa a la posada en escena, cal dir que, des de fa anys la Peleona ha anat donant un gir cada cop més clar cap al teatre de gest. Si bé és cert que continuem fent teatre de text, i que la força discursiva rau en el material escrit,  a nivell formal sempre hem mirat de fusionar això amb l’element coreogràfic i una fisicitat cada cop més estranyada i basada en la recerca de l’homínid ( aquest lloc a cavall entre l’ésser humà  i l’animal que es podria definir com l’animalització dels personatges humans o la humanització dels animals.) Bon exemple d’aquest tipus de treball és el que es va poder veure a Kentucky ha muerto, estrenada a la Sala Versus el Juliol del 2021 dins del marc del Festival Grec.

En el cas d’Estat Desgracia, però, i ja que el text ho permet (perquè apareixen dos personatges animals com la mosca i la vaca), volem donar un pas més enllà i endinsar-nos, per a la creació d’aquests dos personatges, en el treball de màscara, un terreny que ens sembla molt interessant i que estem desitjant explorar. No per convertir l’obra en una proposta purament de màscara, sinó per afegir una capa més al nostre tractament escènic, i que en aquest cas, a més de la música i l’element coreogràfic, pugui incorporar la màscara com a un instrument expressiu més.