#MiMadreEnBragas #30anysTantarantana

Mi madre en bragas és l’homenatge que l’Anna li vol fer a la seva mare Rosa, i també l’espectacle que la Rosa vol fer amb la seva filla Anna. I també és el fracàs absolut de les intencions d’una i l’altra, i també el motiu pel qual fracassen.

I què més? Pregunta la Rosa, que té poca paciència amb els processos creatius.

Doncs també és mare i filla ballant abraçades amb els ulls tancats, i és arrencar-te el cordó umbilical a tu mateixa amb un crit de guerra, i mirar les teves sàvies avantpassades als ulls una nit de lluna plena i dir-los…Perdoneu, eh? Però a mi, si no us sap greu, deixeu-me en pau d’una vegada.

Mi madre en bragas és la Rosa en bragas, l’Anna en bragas i tu i jo en bragas, també, perquè mai ens despullem tant com quan parlem, de veritat, de la relació amb la nostra mare.

La companyia Cándida treballa a partir de l’ús catàrtic de l’humor i de la generosa exposició emocional de la seva actriu i alma mater Anna Tamayo. Després de Cándida, que investigava sobre els abusos patits per l’actriu protagonista i de 200.000 dones que donava veu a les condemnades per bruixeria al nostre país, Mi madre en bragas, amb direcció de Clara Manyós i dramatúrgia de Raquel Loscos posa en escena a l’actriu i a la seva mare per a apropar-se amb valentia als corrents ocults de les relacions familiars i trobar llum travessant la foscor.

Imagina’t tenir un espai per connectar amb la teva mare.

Imagina’t poder conèixer-la a fons. Conèixer-la. Preguntar-li, per exemple: “Tu també sents aquesta enorme tristesa?”. “Creus en l’amor?” “Què fas amb aquesta por insuportable a la mort”. Conèixer així la teva mare.

Ara imagina’t que tens l’ocasió de fer-ho. De fer-li aquestes preguntes. D’entrar en la profunditat. Imagina que li dius: “Mama”. I ella diu “Què”. I tu li fas una pregunta d’aquestes.

I ella et mira als ulls, en silenci. I agafa aire. I prem els llavis. I et contesta:

 “Ai, filla, jo que sé. Normal. Com tothom”.  

I? Què et pensaves? Volem conèixer les nostres mares: Una generació de dones que va tenir la primera feina abans que la primera regla, que sent “autoconsciència” i li sona molt a luxe i a caprici, i una mica també a secta…

Potser el camí no siguin les preguntes. Potser tampoc no siguin les paraules.

Haurem de buscar més. Haurem de buscar millor. Però trobarem altres camins. I quan els trobem, succeirà la màgia.

Raquel Loscos