No tenien previst trobar-se, alguns d’ells ni es coneixien. Però la Lia, l’Omar, l’Eric i el Marc van acabar coincidint una nit difícil d’oblidar. L’inesperat desenllaç d’aquell dia els fa dubtar ara si seria millor oblidar-ho tot o lluitar per recordar-ho.

Si mai has baixat parla de quan persegueixes la soledat sense motiu aparent. De quan els teus referents estan massa lluny o massa morts per fer-te companyia. De quan la gran ciutat fa tot el soroll que necessites per no escoltar-te. Quatre personatges que busquen salvar-se, agafar-se a l’essència del que són per no perdre’s.

Qui més qui menys ha tingut un dia en el que ha necessitat distanciar-se de tot, per caminar o per senzillament seure en un lloc, prendre alguna cosa i contemplar el pas accelerat de la ciutat. Quan això passa, sovint, és perquè ens sentim perduts o abandonats. I apareix llavors el pes de la soledat.

En aquest espai de temps, buit i solitari, ens acompanyen cançons, músics que un dia van saber parlar sobre la nostra mateixa nostàlgia. I sort n’hem tingut de músics, poetes i autors que, a vegades, han estat l’única companyia.

Però entre tanta introspecció i camí solitari em pregunto si tothom es pot permetre d’estar sol. Si tothom es pot sentir lliurement poeta o contemplador. Perquè, una dona sola, és el mateix que un home sol? Quin tipus d’home es pot convertir en un potencial sospitós quan es troba sol? Quan cantem a la soledat, és un clam d’atenció per a no estar sols?

Si mai has baixat mostra quatre personatges que coincideixen una nit mentre caminaven sols. Quatre personatges que comparteixen les seves il·lusions futures, les seves frustracions vitals i, fins i tot, els seus referents artístics que els acompanyen en aquestes estones de soledat.

Fins on ets capaç d’oblidar a algú que et va rescatar quan més sol et senties? De què i de qui depèn la teva soledat més buscada?

Quantes Patti Smith escriuen d’amagat i sense paper?

Xavi Buxeda i Marcet