Atlàntida 92 (un espectacle que fa aigües) és una reflexió, a través del poema èpic L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer, i de la Barcelona de l’any 1992, sobre com cada cop que, al llarg de la història, ha existit una disputa territorial, s’ha produït també una disputa pel relat, és a dir, per allò que aquell territori significa. És, per tant, també, una reflexió sobre la importància d’allò que es pot dir i el que no. Perquè qui té el relat té el poder.

Benvolgudes veïnes i benvolguts veïns:
Amb motiu de la final de la Copa d’Europa entre Barça i Sampòria d’aquest any ’92, ens plau convidar-vos a viure, plegats, aquesta efemèride que innaugurà, segur, una etapa triomfal per aquesta Barcelona que es prepara per a viure amb il.lusió uns Jocs Olímpics que determinaran, segur, la nostra identitat col·lectiva com a barcelonins i com a catalans! I és que tota la ciutat i el país són un clam esperant-los! Bé, i si no és així, a qui li importa, de fet? Ho explicarem com ens donia la gana. Perquè com deia el mateix Mossèn Cinto: Entre un burro i un ase, només un dels dos passarà a la història.

En fi, que som i serem
I, parlant de Mossèn Cinto, esperem que, tot plegat, no ens enfonsi.

A 20 de maig de 1992.
Atentament, l’Associació de veïns.