#LASEGONAEVA

L’Eva, després de fer un retir espiritual en un monestir, denuncia a les xarxes socials uns fets que van succeir per part d’un dels frares. A partir d’aquí, les estructures de poder que l’oprimeixen es faran més patents que mai: El seu relat serà contínuament posat en dubte, jutjat i ridiculitzat.

LA SEGONA EVA parla de les dones de fusta, de totes les dones silenciades. Parla de les violències que no són físiques i que són per això més invisibilitzades encara, per la dificultat de denunciar-les. Fent un símil i un joc de miralls amb la verge Maria, amb Eva i amb les figures femenines del catolicisme, l’obra es pregunta com confiar en una mateixa quan tothom posa en dubte la teva veritat, quan tothom vol parlar per tu i per tant, et condemna al silenci.

Com es pot explicar la por a qui no ho ha viscut mai?

Un cert temps de la meva vida vaig viure de prop tres situacions de maltractament psicològic, i casualment, les tres víctimes havien sigut dones.

Una, havia anat a fer un retir espiritual i va experimentar una situació incòmoda i masclista per part d’un dels religiosos. Una altra dona, havia patit assetjament i espionatge telefònic durant mesos per part d’un íntim amic seu i una altra, havia patit maltractament psicològic per part de la parella. En cap cas, les víctimes van tenir conseqüències físiques, però si psicològiques. I no tenien proves, era la seva paraula contra la de l’agressor.

Les tres històries tenien certs punts en comú quan van decidir denunciar la seva experiència. Totes tres van viure unes característiques molt similars en els seus processos de denúncia. Qüestiona­ment sistemàtic, banalització dels fets, acudits… Això em va fer reflexionar com la societat encara ara no sap gestionar aquest tipus de maltractaments que estan a la part més “baixa” de la piràmide de violència de gènere.

En un primer moment, les denunciants tenien el suport i l’empatia dels seus cercles més íntims. Però quan anava passant el temps, aquest sentiment s’anava desdibuixant i van aparèixer altres pensa­ments i judicis. La gent dubtava de la seva història, de la percepció que havia tingut la víctima de la realitat i en moltes situacions, aquestes denúncies van ser motiu de burla i van ser titllades d’haver sigut massa “sensibles o exagerades”.

Tanmateix, totes tres van haver d’explicar-se nombroses vegades davant de diferents persones, donar detalls de què havia passat i de quina manera, justificar el seu comportament davant l’agres­sió i fins i tot raonar perquè van sentir por i enuig davant d’aquelles situacions. També van viure el judici de la societat que no comprenia per què havien actuat d’una forma tan submisa i no s’havien encarat davant de l’agressor, quan elles en societat, eren unes dones empoderades en molts aspectes de la seva vida. Alguna d’elles havia denunciat molt temps posterior a l’agressió, i això va ser un motiu per combatre i desmerèixer la seva història.

Per altra banda, aquest mecanisme funciona de la mateixa manera en casos molt més visibles i mediàtics, i on malauradament hi ha més proves que demostren l’agressió, a part de la paraula de la denunciant. La víctima és jutjada pel seu comportament, fent sentir-la culpable dels seus actes i comportament envers una situació tan greu. Pre­guntes com: Per què vaig permetre aquesta agressió? Hauria d’haver anat amb més compte? Hauria d’haver marxat abans? M’hauria d’haver imposat o agredit a l’agressor? Hauria pogut fer alguna cosa per evitar-ho? Són qüestions que obsessionen a les víctimes en aquests processos.

Així que em passaven pel cap les diferents preguntes:

Quan es considera un assetjament o un maltractament digne de denunciar segons la societat? Només és prou important quan hi ha una agressió física en el cos de la victima que demostri un perill existent per la denunciant?

Hem d’acceptar les males praxis del patriarcat només perquè els agressors són gent d’una altra època o criada en ambients masclistes i retrògrades?

Som conscients de la por, l’autocensura i de la vergonya que pateixen les denunciants quan es fan els judicis socials de les seves experiències d’una forma tan banal?

Es pot explicar com se sent el perill a qui no ho ha viscut mai gràcies als seus privilegis?

Marta Aran