Andrea és una nena, una jove i una adulta que busca un lloc al món. La peça, com la vida, comença amb la infància on la protagonista anhela a uns pares als quals necessita i no troba i llavors, com a companya, apareix l’anorèxia.

El fantasma de l’anorèxia acompanya a l’Andrea durant tota l’obra com esquelet, però mai és la protagonista de la història. Andrea creix i coneix l’amor i, intentant fer-se un lloc allà també, l’anorèxia supleix i embalsama el dolor que deixa el desamor i l’abús. Finalment Andrea, adulta i cansada, renuncia a buscar l’amor en l’altre, enterrant així a la seva companya.

Para ver si así me quieres parla d’angoixa i culpa, però també de força i valentia per validar les nostres ferides, les nostres històries.

A l’escenari, una actriu, un actor i un cub de led que actua com un actor més representant el món intern de l’Andrea. Un monòleg suportat per audiovisuals que retraten la cultura pop que ha creat el concepte del que creiem que es la perfecció i del qual, sovint en som preses.

COL·LOQUI POSTFUNCIÓ diumenge 27 de març amb Ann Perelló i la companyia.
Parlarem de la cerca de la perfecció que afecta a les dones i que desencadena amb tot tipus de problemes de salut mental.

Una madre cansada.
El dolor insoportable de amar.
Una columna torcida.
Antidepresivos y ser sexy, muy sexy.

“Deixaré de menjar per a veure si així em vols”. 

Amb aquesta premissa va néixer la peça inspirada en vivències personals amb l’anorèxia. L’obra reflexiona sobre les causes i les conseqüències del trastorn i, especialment, sobre com afrontar la vida i les relacions amb els altres durant i després d’ell.

Parlem de vincles, de mancances, d’autolesió, d’abús i d’abandó. No de menjar. Aquesta és la història d’un viatge incòmode que té com a propòsit semblar perfecta. Un viatge amb un final fatal si no es dona un cop de volant a temps.

El projecte neix de la necessitat de parlar o de cridar.  Un buit que es fa cada vegada més gran per no trobar un lloc en el món, per no saber mirar d’enfront dels buits, per la constant fugida, per l’abandó dels altres i el propi, per la necessitat de ser estimades i, sobretot, per pensar que no mereixem ser-ho.

El menjar, els colors i el cos són les eines que hem utilitzat perquè l’obra es desplegui i obri al personatge en canal.

Aquesta dissecció pretén desemmascarar les aparents infàncies felices, qüestionar el veritable origen del desamor, visibilitzar la violència sexual entre parelles i posar en el punt de mira a la depressió, el silenciat malament del SXXI.

Aquesta és una història individual, però podria ser la història de moltes dones.

Para ver si así me quieres parla d’angoixa i culpa però també de força i valentia per a validar les nostres ferides, les nostres històries. És caminar amb el cap alt malgrat tenir la columna torta.

Marta Albert
Dramatúrgia i direcció