Des d’una aproximació singular al format cabaret, Lara Salvador reconstrueix un relat inacabat que es va filant amb la sonoritat màgica del vibràfon de Chapi. Com en un ritu per a mostrar secrets, les emocions es van teixint i retraten les conseqüències de l’absència, de la desaparició, de les distàncies obligades. Trencat el silenci de la soledat, s’alleuja el buit a partir de la força alliberadora del crit, del cant a l’alba, de la cançó.

Premi SGAE X edició del festival Russafa Escènica.

SOBRE LA MÚSICA
Música en directe de J.S. Chapi, representada per la sonoritat cristal·lina, etèria i sensual del vibràfon, sumada a la veu humana. Arranjaments i originals inspirades en les melodies que murmurava la Iaia Rosa, aquelles que estan a l’imaginari col·lectiu i que omplen aquest espai de tendresa, tragèdia, dolor, raó i bellesa. Una història que necessita ser explicada, nombrada, narrada i cantada, i la música és el vehicle que ens endinsa en aquest viatge.

El germà gran de la meva mare va desaparèixer al desembre del 1984, aproximadament un any i mig abans del meu naixement. Aquesta incògnita ha acompanyat a la meva família des d’aquell moment fins al dia d’avui. Malgrat no haver conegut personalment al meu oncle, he pogut viure de prop el que ha suposat aquest fet inexplicable per a la majoria dels meus familiars.

Partint d’aquests fets em va sorgir la necessitat d’abordar aquesta temàtica per donar-li una forma artística i vaig començar a crear des del format del cabaret. Una de les característiques que m’interessen del cabaret és la consecució de xicotetes escenes de diversos estils o diferents tons, combinant inclús diverses disciplines. De vegades aquests esquetxos són inconnexos però acaben conformant un tot. He treballat sobre un seguit de fotografies vives, que s’entrellacen entre sí a través d’un fil conductor: les conseqüències que es  desencadenen a una família arrel de la desaparició d’un del seus membres.

Mai s’ha arribat a cap resolució, és un relat ple d’interrogants, de dubtes, de caps per lligar, de buits, en el que és molt difícil arribar a una comprensió final.

Aquesta família viu l’etern intent de teixir una explicació que puga aclarir què va passar… En aquest intent es va generant un relat fragmentat. La dramatúrgia d’aquest cabaret i els fets que explica l’obra tenen un denominador comú: l’estructura fragmentaria, o millor dit la desestructuració.

El cabaret serveix per a drenar el dolor, per a convertir-lo en bellesa, per a sanar, inclús per a oblidar en moments obscurs. Qué sabe nadie o les cançons de Penèlope dona un espai a la pena, un espai segur, honest, i per què no, catàrtic i transformador, fent servir cançons, poesia, mitologia i relats en primera persona.

La relació amb l’espectador viatja entre dos mons: un de caire més ritualista i un altre amb un to molt proper i directe que interpel·la al públic fent-lo partícip de la història. Amb aquesta voluntat de proximitat, funcionen també els referents a la cultura popular, que són ancoratges molt clars que ajuden a cosir l’entramat sobre la qual s’articula l’obra.

Crec que aquesta història comparteix un lloc comú amb totes les famílies, perquè el tema va més enllà de la desaparició. Perquè parla de punts d’obscuritat, de secrets, de dolors callats, de mares desesperades, de pèrdues, de malalties que no volen ser nombrades, de conflictes que necessiten ser enterrats… i es possible que això no passe a qualsevol família?

Lara Salvador Peydro