<< Trilogia de teatre verbatim: temes tabú vinculats amb salut mental >>

SOBRE LA TRILOGIA:

A la deriva és el nostre tercer muntatge de teatre verbatim. El primer projecte va ser No m’oblideu mai, que tractava el suïcidi juvenil. El segon, Serà el nostre secret, que tractava l’abús sexual infantil en l’àmbit familiar. I aquest tercer projecte, A la deriva, tracta l’experiència de persones que han viscut ingressos psiquiàtrics. Aquestes tres grans temàtiques són tabú i presents a la nostra societat amb unes xifres molt reveladores: d’una banda, el suïcidi juvenil és la primera causa de mort no natural entre els joves. Pel que fa als abusos, un de cada cinc infants ha patit o patirà abús sexual infantil; i entre el 70% i el 85% dels casos l’abús ocorre en l’àmbit intrafamiliar. Els ingressos psiquiàtrics són una realitat que ha augmentat en el cas dels joves en els darrers anys. Els tres projectes han comportat que ens endinséssim en les causes i en les seqüeles viscudes en relació al suïcidi, a l’abús i a l’ingrés psiquiàtric. Per aquest motiu, la salut mental ha estat present en els tres projectes.

La dramatúrgia i la direcció de les obres anteriors van córrer a càrrec de Llàtzer Garcia la primera i de Daniela Feixas la segona. La dramatúrgia i direcció d’A la deriva van a càrrec de Lara Díez Quintanilla. I la producció de totes tres obres és de la Sala La Planeta de Girona, ja que són obres que formen part del seu Cicle de Teatre Verbatim. Vam estrenar A la deriva a La Sala La Planeta els dies 1, 2 i 3 de març de 2024. I en aquest darrer cas, gràcies a l’Altre Festival, vam compartir la recerca amb el KoleKtiv Nesladim, companyia de Praga que també tracta la salut mental a les seves obres.

L’experiència ens ha fet adonar que el teatre verbatim és una forma encertadíssima de tractar a escena temes tan delicats i incòmodes, ja que ens permet ser fidels a la realitat del testimoni de forma respectuosa. També ens permet donar veu a persones que ho viuen des de diferents àmbits i contextos per mostrar la complexitat de les vivències i generar així un espai de reflexió conjunta després de les funcions, durant els col·loquis. Moltes funcions van seguides d’un col·loqui amb el públic que està coordinat per un especialista, acompanyat pels intèrprets.

Per trencar el tabú, la paraula dita és molt important. Els testimonis que entrevistem busquen les paraules per explicar les seves experiències i trencar el silenci. El gènere verbatim es basa en la paraula reproduïda a escena. A escena, aquestes paraules expressades pels intèrprets, són emmarcades pel fet teatral i, per tant, poden ressonar, expandir-se, incomodar, despertar, desenterrar vivències, generar en l’espectador la necessitat de parlar-ne.

EL DARRER PROJECTE: A LA DERIVA

El projecte que ens ocupa segueix explorant la relació entre el teatre verbatim i la salut mental i, en aquest cas, dirigeix l’atenció a l’experiència d’ingrés en un centre psiquiàtric. Aquest gran tema permet conèixer, seguint la metodologia d’entrevistes amb testimonis, quina és la realitat de les persones que ho viuen: Quin significat té un ingrés psiquiàtric per a la persona que el pateix; com s’han sentit les persones que han viscut l’ ingrés i com afecta als familiars directes; quines conseqüències té en la vida posterior de la persona i del seu entorn proper; quines són les necessitats que sorgeixen durant tot el procés; en quin moment van perdre el control o/i la connexió amb la realitat i van necessitar l’ ingrés; què és el que els ha anat bé per sortir-te’n i trobar una estabilitat.
També ens permet mostrar quina és la mirada des de la vessant clínica i quina és la sensibilitat social envers aquest tema: Com ha canviat el concepte d’ingressos en els darrers anys? Hi ha una mirada integradora des de la vessant clínica? Quin és l’acompanyament que es fa a les persones que ho pateixen i als seus familiars? Hi ha prou xarxa comunitària per facilitar la continuïtat de les cures i la recuperació després de l’ingrés? Quina és la sensibilitat social o la comprensió dels trastorns psicòtics? Segueix existint el tabú de l’ingrés en un hospital psiquiàtric?

L’objectiu de les nostres recerques i de les peces teatrals que se’n deriven és empatitzar amb les persones que han viscut aquestes experiències, donar-les a conèixer als espectadors, generar una reflexió col·lectiva i contribuir a la comprensió i la millora d’aquests temes tan complexos i difícils d’encarar.

Segons Dani Chicano: “la tercera part de la trilogia que no va néixer com a tal, però que es va anar construint, des de No m’oblideu mai (suïcidi juvenil), passant per Serà el nostre secret (abús sexual infantil), fins arribar a aquest A la deriva (ingressos psiquiàtrics i conseqüències). El primer, dirigit per Llàtzer Garcia, el segon, per Daniela Feixas i aquest tercer, per Lara Díez. En tots tres casos els temes es toquen amb sensibilitat, rigor, profunditat, un gran respecte, la dosi justa d’humor, subtil, deliciós i evitant pontificar o cercar la veritat absoluta. Tots tres formen part del cicle Verbatim que produeix La Sala La Planeta des de fa uns anys i que ha donat com a fruit uns quants espectacles brillants, com els tres esmentats, el titulat Mili KK, El color de la llum o Els àngels no tenen fills, que són tots ells meravellosos i molt ben fets. El percentatge d’encerts és altíssim. La trilogia, que ha tirat endavant sobretot per la convicció, la feina, l’interès i el talent de l’Elies Barberà i la Marta Montiel és una fita del teatre català, així de clar. És d’un nivell altíssim, comparable al tipus de teatre verbatim que es fa a d’altres països amb més tradició. Són tres dramatúrgies molt diferents amb alguns nexes d’unió, són tres construccions dramàtiques impecables.”