<<I és des d’aquestes ganes ferotges, des d’aquesta passió, des d’aquesta fúria, des d’aquest amor profund cap a la vida —i, segurament, des d’un optimisme utòpic— que volem que Iceberg sigui llavor per a tothom que ens vingui a veure>>

Iceberg neix de la ràbia, però també de l’esperança. I, seguint aquesta dicotomia, viatja entre la foscor més absoluta per trobar petits rajos de llum que ens empenyin a seguir. Iceberg és fúria, són les ganes de cremar-ho tot quan veiem la realitat que habitem; és la impotència de viure en aquest món tan hostil, que sovint ens fa impossible simplement existir. Però també és un cant a la vida, a una vida digna.

I és des d’aquestes ganes ferotges, des d’aquesta passió, des d’aquesta fúria, des d’aquest amor profund cap a la vida —i, segurament, des d’un optimisme utòpic— que volem que Iceberg sigui llavor per a tothom que ens vingui a veure.

Set actrius a l’escenari i un viatge per la vida i el seu dolor inherent.

Què implica néixer dona en un món profundament patriarcal?
Des de quan i fins quan ens bombardegen perquè acabem odiant el nostre cos?
Quantes hores al dia passo a TikTok?
Quants cops m’he posat la mà a la boca per vomitar el que m’acabo de menjar?
Per què he de justificar el meu cos pel simple fet que és gras?
Per què he de tenir por de tornar caminant sola quan es fa fosc?
Per què no entens el meu “no” quan no tinc ganes de follar?
Per què cada dia assassinen 137 dones al món i ho continuem vivint com simples xifres?
Per què el món m’exigeix tant?
Per què em costa respirar?
Per què no em puc pagar la teràpia?
Per què no tinc ganes de viure?

Per què? Per què? Per què?!!

Ja no ens queden forces per contestar aquestes preguntes. L’ansietat ens devora, la debilitat s’apodera de nosaltres. Els nostres cossos es tornen pesants, les paraules es trenquen a la gola i esdevenim símptoma d’una societat malalta. Som en un bucle. Som a la punta de l’iceberg.

A vegades tanco els ulls i imagino que ho cremo tot.
Agafo una escombra.
I escapo.
Potser és això.
Potser el món em vol princesa
Però jo he nascut bruixa.

Fa deu anys que fem, aprenem i vivim el teatre juntes. Vam començar amb vuit anys a l’escola, a l’hora del pati del menjador, en una aula que li deien dinàmica on feia calor sempre, hivern i estiu. Els miralls estaven desalineats i torçats, l’attrezzo sempre desordenat i l’altaveu apareixia i desapareixia. Vam començar a actuar a les obres d’absolutament tots els cursos i a ser les consentides, les eternes protagonistes.

I així a poc a poc i sota aquest historial vam començar a viure per i per al teatre. D’aquelles classes de després de dinar amb el flam encara a la boca, vam passar als divendres a la tarda a la mateixa aula, amb la mateixa calor però amb uns anys més i amb unes ganes desbocades de fer teatre.

I vam esdevenir les Heyvan, que significa bèstia en algun idioma random que ara mateix no recordem, i aquesta bèstia va continuar creixent i fins aquí, fins a Iceberg. Com va dir Carol Hanisch, “Allò personal és polític”, i nosaltres també reivindiquem que “Allò emocional és social”. Volem trencar amb la idea que el que ens passa, el que ens fa perdre la son i ens genera ansietat és personal, perquè en la majoria dels casos és polític. Volem ser, per fi, l’espai on tenir veu.

Autoria Les Heyvan Direcció Carla Abulí i Genís Lama Direcció coreogràfica Andrea Labena Interpretació Alba Perramon, Carmen Domínguez, Laura Torrades, Luana Rocha, Mariona M. Solé, Marta Pastallé i Sofia Grigorieva Disseny d’escenografia Marina Orriols, Laura Torrades i Sara Leme Disseny de vestuari Les Heyvan Caps tècnics i màping Clàudia Aguiló i Oriol Colomer Disseny tècnic Roger Quera i Néstor González Disseny de visuals Marc Benavent i Les Heyvan Distribució Cristina Ferrer (Tot Produccions)