Perversitat

Tal i com ja passava a Lehman Trilogy, Massini utilitza el teatre com a altaveu per a denunciar el discurs pervers amb què les grans empreses anorreen els treballadors amb total impunitat gràcies a estats que fan els ulls grossos en interès propi és clar.

Torna a ser Roberto Romei qui entoma el repte de dur a escena el text de l’italià, en aquest cas, un monòleg ben armat que Romei decideix que se’ns digui molt de prop amb la intenció, gens benintencionada, que els espectadors i les espectadores juguem, també en la ficció, a ser còmplices del sistema capitalista de la por.

La Sandra Monclús defensa el text de manera superba per a construir una interpretació delicada que camina durant una hora per la corda fluixa, on pecar per excés hauria estat tan fàcil… Shenzhen… és una qüestió de to, de ser capaç de mantenir el sarcasme amb el qual la cap de personal es dirigeix als quatre treballadors sense caure en l’autoparòdia ni en la sobreactuació, i la Monclús se’n surt de sobres.