L’hora blava

SOMNIS DE TEATRE | GEMA MORALEDA

El Cicló del Tantarantana segueix ben en forma amb L’hora blava, la que serà la darrera participació del Col·lectiu La Santa (després de Quan acabi la nit i Una casa a l’est) en el cicle, on cada companyia només pot participar-hi tres anys consecutius.

I, com ja ens té acostumats aquesta companyia, L’hora blava no s’assembla a res que hagin fet abans. Si Quan acabi la nit apostava per la fragmentació amb tres històries paral·leles que parlaven d’insatisfacció i crisis vitals, i Una casa a l’est apostava pel realisme i la història recent en un muntatge que apel·lava a la memòria, L’hora blava planteja un dilema polític amb una història que té el ritme dels millors thrillers de misteri.

L’acció té lloc a un far on un home viu sol des de fa anys amb una única feina, encendre’l cada nit. La seva rutina es veurà esguerrada amb l’arribada d’un biòleg que ve a estudiar la flora de la petita i aïllada illa, totalment deshabitada si no fos pel faroner. No convé explicar més per no revelar massa d’una història que, mica en mica, s’anirà transformant en una magnífica metàfora del compromís étic i polític. L’hora blava posa noms, colors i sensacions a aquella frase que diu que allò personal és polític, i ho fa d’una manera magistral, cuinada a foc lent i sense dogmatismes.