Monster. De prop ningú és normal

SOMNIS DE TEATRE | GEMA MORALEDA

D’adolescent sovint somniava a ser la frontwoman d’una banda de rock. Mai no vaig fer res per fer realitat aquell somni, però m’agradava imaginar-me dalt d’un escenari amb les meves Martens, el cabell d’algun color impossible i cridant-li al món la meva disconformitat amb tot plegat, la meva angoixa existencial, la meva mala llet.

Suposo que per això vaig empatitzar instantàniament amb les protagonistes de Monster, perquè encarnaven amb una veritat enlluernadora aquest somni adolescent. De fet, quantes vegades heu assistit a una obra de teatre que sigui, alhora, un concert de rock? Doncs només per això ja val la pena. I és que Monster combina amb total fluidesa el text de David Greig amb nou cançons escrites per The Mamzelles (com a fan de la seva música reconec que les vaig gaudir triplement) i interpretades per les mateixes actrius de l’espectacle, que canten i toquen la bateria, el baix i la guitarra.

I tot això per què? Us preguntareu. Té cap sentit barrejar aquests llenguatges, el del teatre i el del rock per explicar una història? Doncs mira, sí. Com a mínim per explicar aquesta. Monster ens presenta una adolescent òrfana de mare des dels tres anys que s’ha de fer càrrec del seu pare, un tarambana incapaç de cuidar de si mateix ni de la seva filla i que, per si això no fos prou complicat, té una malaltia crònica.

Així, entre escenes còmiques, personatges inoblidables, música potent i globus de colors, assistim a una història que, explicada de qualsevol altra manera, seria un drama absolut però que, amb aquests elements, permet posar sobre la taula temes sobre els que cal reflexionar més que dramatitzar: la responsabilitat paterna, el masclisme inherent al fet que un home pugui arribar a l’edat adulta sent un inútil funcional, el paper i el funcionament dels serveis socials, els estereotips de gènere i un munt de temes més desfilen desacomplexadament per un text àgil, divertit, enginyòs i atractiu, que deixa un magnífic gust de boca, especialment per la modificació que la companyia ha fet al final original (y hasta aquí puedo leer).

Roberto Romei ha apostat per una posada en escena en moviment perpetu, on els personatges canvien de cos a cada rèplica, i les actrius ocupen tot l’espai en una gran coreografia que fingeix caos però en realitat és neta i mil·limètrica. Unes actrius que, d’altra banda, són el gran encert de Monster. Blanca Garcia-Lladó, Clara Manyós i Berta Pipó tenen llum, tenen carisma i tenen encant. Són d’aquelles actrius amb força que et deixen embadalit i no pots deixar de mirar. Quin gust veure un repartiment tant potent i tant compenetrat.