ORGULL HETEROSEXUAL

NÚVOL.COM | ORIOL OSÁN

Que una obra de teatre acabi amb un personatge dret a l’escenari proclamant fins a esgargamellar-se que és heterosexual, que no pot anar contra els seus instints i reclamant que se’l deixi estimar a qui vulgui, no deixa d’impactar. Perquè que se sàpiga, a no ser que se’ns escapi alguna cosa, el col·lectiu hetero, discriminat, discriminat, allò que se’n diu discriminat, no ho està. Qui ha tingut la gosadia de capgirar la situació i plantejar-nos un món inexistent?

Doncs Mar Pawlowsky i la companyia El Eje, que ens presenta Röbota (servitud), una faula inquietant sobre un món futur colonitzat per la robòtica, en què els éssers humans són meres comparses de les màquines. Les persones sobren a carretades en un planeta superpoblat  (“no hi cabem tots”, arriben a dir), motiu pel qual els naixements naturals estan controladíssims, i les relacions heterosexuals, en conseqüència, perseguides, a vegades fins i tot amb la mort. Si es vol tenir parella i ser feliç, millor que sigui amb algú del mateix sexe. Aquesta trama, i la solvència d’una companyia que se les va haver ni més ni menys que amb el senyor Zuckerberg (recordem que Facebook els va censurar per “pornogràfic” el cartell del seu espectacle Masticar hielo), ha fet que el teatre Tantarantana els hagi inclòs dins la nova edició d’El Cicló, i que aquesta crònica distòpica hagi inaugurat el cicle d’enguany, el cinquè, ja.

Amb tot, Röbota (servitud) no va d’homosexuals o d’heterosexuals, o no només. Retrata, sobretot, la deshumanització de la societat, la repressió dels sentiments, la contenció de les emocions, i els temors a què una màquina bandegi els humans fins a robar-los la feina. Pawlowsky, que firma la dramatúrgia i la direcció –i ja posats, l’espai sonor, amb molt de pes- ens ofereix tres personatges sobre els quals pivota tota l’acció. No en fan falta més, perquè ells solets són capaços de traslladar-nos l’angoixa d’un univers fred, cru i distant, ara per ara irreal (o no tant, a tenor dels titulars verídics amb què arrenca l’obra) però que podríem tenir a la cantonada.

Es tracta de l’Eva (Maria Hernàndez), una prestigiosa científica de Röbota, una multinacional dedicada a la creació d’androides, omnipresent arreu; Broto (Eric Balbàs), el seu subordinat i enginyer en intel·ligència artificial, que treballa en un nou prototip; i Palía (Marc Ribera), la parella d’aquest últim, nostàlgic de la vida humana prèvia a l’actual règim i desesperat perquè està a l’atur: “no tinc feina perquè una màquina fa la meva”, es plany.

No desvetllarem el quid de la qüestió, per allò de no aixafar la guitarra, però sí que apuntarem que la relació entre els dos homes està esquerdada per la por d’un i per la desorientació de l’altre (humans cada dia més autòmats), i que el vincle laboral entre l’Eva i en Broto travessa línies vermelles i comença a navegar cap a terrenys pantanosos tot descloent afectes prohibits. Un triangle amorós que serveix d’excusa per a posar cartes perilloses damunt la taula, en un ambient d’ofec que plana durant els 95 minuts que dura la funció. El progrés és això?, es preguntarà més d’un.