El tic-tac del compte enrere

NÚVOL.COM | ORIOL OSAN

Arriba a la cartellera barcelonina El mal morir, una obra que planteja l’etern dilema de si voldríem saber, davant d’una malaltia irreversible, quant ens queda de vida. Però, sobretot, com voldríem viure-la. Aquesta “comèdia dramàtica”, en paraules del seu autor i director, Adrià Olay, és un crit a la vida, un carpe diem en majúscules, i una oda a aprofitar –i gaudir, si es pot- de cada minut de la nostra existència. Al Teatre Tantarantana fins al 19 de maig.

La Vanguardia publica des de fa temps a la seva revista dominical entrevistes curtes a diferents personalitats sota el títol de “L’últim dia de la meva vida”, en la qual se’ls convida a verbalitzar en veu alta com voldrien que fos l’ídem. Les respostes sempre són curioses, i n’hi ha de tot tipus: sinceres, emotives, realistes, passades de volta… i un llarg etcètera. Adrià Olay –actor, dramaturg i director- ha fet el mateix amb El mal morir, on ofereix al seu protagonista, en David, l’oportunitat d’escollir què vol fer a la recta final dels seus dies.

A Olay la mort del seu pare li va esclatar a la cara. El traspàs li va sacsejar l’ànima com només la defunció d’un ésser estimat i proper és capaç de provocar. Sols qui ho ha viscut sap que el sotrac et deixa fràgil i t’esmicola per dins. T’estaborneix. La mort t’obre un esvoranc sota els peus i cal fer virtuosos equilibris per no deixar-se engolir. La mort t’amputa una part de tu, que acaba cicatritzant però que mai més omple el buit de l’absència. La mort posa les coses al seu lloc, sobretot quan t’hi enfrontes per primera vegada.

“Va ser molt revelador”, explica l’autor, que va prendre consciència que existia. I va posar fil a l’agulla per escriure El mal morir, una peça que pretén acostar-se a la mort des del respecte –fins i tot amb un punt d’humor–, analitzar com la societat actual en parla, i bressolar algú que està al final de la seva vida. El resultat és una comèdia negra, honesta i humil, que vol desdramatitzar l’inevitable. Aquesta és la seva segona obra com a dramaturg, després de Historia de mi huida, que també es va estrenar a la sala Àtic22 del Tantarantana ara fa tres anys.

En només 65 minuts i amb un sofà, una tauleta, un taula i quatre cadires; la companyia Fil Vermell ens desgrana la vida d’en David (Òscar Galindo) a qui li han diagnosticat un càncer incurable. Fart de la quimio i de patir (“La kriptonita ja no fa efecte”, confessa) vol passar els seus últims dies fent el que més li agrada: llegir còmics i menjar dònuts amb cocacola. La seva germana Ruth (Marta Genís) no vol llençar la tovallola, i el persegueix perquè continuï el tractament, aferrant-se a una oportunitat inexistent. El tercer integrant (Ramon Garrido) es reserva la resta de papers de l’auca (metge, pare, amic, cunyat i espectre).