MOSSEGAR ÉS NECESSARI

ORIOL OSAN – NUVOL.COM

En pocs mesos hem vist tres obres consecutives de Llàtzer Garcia. Per ordre cronològic, l’excel·lent Els somnàmbuls (La Planeta, Temporada Alta i Escenari Joan Brossa), l’efímera La Font de la Pólvora (TNC) i ara acaba d’aterrar al Teatre Tantarantana La meva violència, una peça magnètica de la companyia Produït per H.I.I.I.T, que es podrà veure fins al pròxim 2 de maig. Inspirada lliurement en Look back in anger, de John Osborne, el dramaturg i director gironí ens mostra el ventall d’agressivitats que ens envolten, de moltes lectures, i que esquitxen (no només) la joventut d’avui en dia.

La Judit (una bèstia escènica anomenada Laura Daza) és una noia enfadada amb el món. Un animal ferit ple de ràbia i ira. Problemàtica, incòmoda, antipàtica, impossible. Una paia busca-raons, plena d’irascibilitat i desesperança, que ataca, mossega i causa malestar a tothom que l’envolta, bàsicament a la seva parella Lara (Marta Ossó) i al seu amic i també company de pis Sebi (Roger Torns), que aguanten estoicament les seves envestides. Qui vol viure i compartir la vida amb algú així?

És la Judit una persona violenta? Almenys, verbalment, sense cap mena de dubte. Però què la indueix a aquesta conducta? Què fa que es comporti així? O és així, i punt, i no hi ha res a fer i cal acceptar-ho? Llàtzer Garcia torna a analitzar l’ànima dels subjectes i no es limita a mostrar-nos un prototip pla de personatges. Els tres caràcters, cadascun en la seva especificitat, retraten una joventut precària, sense horitzó definit, sobrevivents d’un món que fa aigües i amb unes perspectives fosques i angoixants. Uns zombis, com defineix el mateix autor, hipnotitzats, que deambulen a ensopegades per la vida. La Lara i en Sebi encarnen uns éssers pusil·lànimes i resignats a aquesta sort, però la Judit, com si fos la veu de la consciència, opta per una altra sortida: des de la mateixa frustració compartida esmola les urpes i es rebel·la.

En aquesta particular família irromp l’Abel (Sergi Torrecilla), el germà gran de la Lara. Ell representa el privilegi i el que ha sucumbit al Sistema. Procedent d’una estructura benestant, amb feina estable i ben remunerada (és un jove editor reconegut) acudeix al rescat de la seva germana que, després d’anys de distanciament, està fent petits passos per acostar-se i reconciliar-se amb la família biològica. L’Abel simbolitza tot allò que la Judit odia, així que esdevé el nou blanc de la seva bilis. El noi, però, no es deixa esgarrapar fàcilment, i lluny de ser un feble opositor es converteix en un excel·lent contrincant dialèctic. El debat a quatre bandes és estimulant, plural i enriquidor.

La meva violència ens parla, en essència, de totes les violències que ens circumden. Perquè, com se sap, la violència no és exclusivament física. N’hi ha moltes, de micro i de macro, obertes i camuflades, intrínseques o sobrevingudes, properes i distants, estructurals, laborals, familiars i socials. I totes, d’una manera o d’una altra, vulguem o no, ens condicionen i ens marquen, a vegades, fins i tot, de forma irreversible. En un moment de la dissertació, surt a conversa la pel·lícula Rebel sense causa (Nicholas Ray, 1955) i analitzen el significat del títol i els perfils dels tres personatges (James Dean, Sal Mineo i Natalie Wood). Una inserció molt intel·ligent del dramaturg. La Judit, en Sebi i la Lara no són “tres tarats que volen rebentar-ho tot”, sinó que, emmirallant-se en el film, argumenten la causa que justifica el seu comportament i si tenen –o cal– una lluita a què abocar-se. Recentment, a casa nostra, hem viscut (i vivim) episodis molt semblants que han fet córrer rius de tinta. Garcia, també molt intel·ligentment, no hi ha volgut entrar per obrir al màxim l’espectre, però planegen al text per a qui vulgui fer-ne la lectura.

La proposta es desenvolupa en un espai escènic tan minimalista que és inexistent, a càrrec d’Albert Ventura, que ha convidat el públic a asseure-s’hi i permet que actors i actrius es llueixin. L’elenc no té cap mena de suport on agafar-se, com a molt una trista cadira on reposar el cul. Són dos homes i dues dones que només tenen el seu cos i la seva veu per a convèncer-nos que allò que diuen és versemblant. Fins i tot només hi ha un canvi de vestuari. La resta, acaben l’obra tal com l’han començada (jugant al joc de les pel·lícules, per cert, mentre el públic s’acomoda). Això fa que les seves interpretacions siguin a pèl, però aconsegueixen la seva fita sobradament. En Laura Daza recau el paper més rellevant, i acaba exhausta. Però sobresurt i enlluerna (podria no fer-ho, però ho fa, i de quina manera!). El rebuig que desperta a l’inici acaba revelant unes veritats com temples, clares i meridianes. Quina potència, quina projecció de veu! Quins calfreds que transmet quan comprovem com es pot destruir una persona. Personatges que es fan mal i que ens fan mal, perquè nosaltres també en som responsables.

L’espai sonor (bravo per Guillem Rodríguez) és un altre actor a escena, fins i tot quan acompanya els silencis, que comuniquen, i molt. “Hem de parar de fer coses. Vols parar amb mi?”, ressona en algun moment. I parem. I escoltem i ens escoltem. És un moment de pausa, de pau, en una proposta trepidant i de diàlegs non stop, amb projectils que reboten per tots costats. Cal vigilar que una bala perduda no ens encerti. La contesa quotidiana es compagina amb carícies ofertes pel violoncel de Jacqueline du Pré. Elegant i preciós. Una delícia.

La meva violència no és una obra per a passar l’estona. En absolut. Qui no tingui el cos per a romanços, millor que no hi vagi. Perquè ens invita a reflexionar sobre la nostra vida, i ens assenyala. Una obra, fins i tot, incòmoda. Però que visqui la incomoditat que Llàtzer Garcia ens proposa.