Roland Schimmelpfennig és un dels màxims exponents de l’anomenat teatre post-dramàtic alemany. Sempre m’ha interessat la seva obra i en especial, el seu particular sentit de l’humor, les seves temàtiques, amb un fort component social i polític i els mecanismes que desplega amb brillantesa per convidar-nos a mirar la realitat més enllà de la fotografia del relat oficial. En els darrers anys, he tingut el privilegi de llegir moltes de les seves obres mercè a les magnífiques traduccions al català i al castellà del meu estimat amic i col·lega Albert Tola, algunes de les quals he tingut l’honor de revisar. Schimmelpfennig és un autor tremendament prolífic, les seves obres són d’una qualitat inqüestionable i la seva evolució estilística obre camins i reptes a la nova dramatúrgia europea, que sens dubte beu de la seva influència. De la seva obra m’interessa tant la seva recerca teòrica com la seva extensa obra dramàtica. Crec que hi ha en aquests 17 esbossos des de la foscor, algunes de les claus de  la seva feina més recent. Per una banda, perquè es proposa de traslladar a l’escena les violències soterrades en els sistemes de poder del nostre temps. És una obligació, sembla que ens digui, que la violència arribi sense edulcorants ni paliatius de cap mena, al públic. En ple auge del feixisme, i quan la violència racista, masclista, transfòbica, les agressions homòfobes o la guerra es disputen el tron macabre de l’actualitat, Schimmelfennig desplega en retratar-la un sentit de l’humor implacable i autocrític, del qual precisament és incapaç el feixisme. I com a bon post-brechtià no es conforma a fer-ne una fotografia per no caure en la trampa d’aquella de la fàbrica Krupp. Schimmelpfennig s’ocupa a consciència de diferenciar el punt de vista de l’objecte, de manera que ens esclatin a la cara totes les preguntes i ens veiem obligades a una reflexió -i desitjablement a una acció- tant necessària com urgent. Per una altra banda, en algunes de les seves obres més recents com La mitja lluna o 100 cançons, empra el recurs de tensar la mirada externa sobre la situació suggerida. Ho fa posant en qüestió la representativitat dels personatges a la manera de la memorable El drac d’or i, anant més enllà encara, intercanviant les accions dels personatges per capgirar el  curs, fins aleshores aparentment inevitable, dels esdeveniments. Aquesta fugida imaginada, i desitjada, del desenllaç dramàtic permet a 17 esbossos des de la foscor que la por canviï de bàndol en un exercici de justícia poètica que esdevé de fet, un acte polític. La peça que veureu posa el focus en les violències derivades del poder econòmic, polític i sexual, posant indefugiblement els mecanismes perversos del patriarcat al punt de mira.

Finalment, crec que l’exercici que proposem al públic i que traspua cadascuna de les  escenes de l’obra, l’hem de començar fent nosaltres mateixes. En el procés de treball d’aquesta posada en escena d’aquesta ronda particular, treballem des d’una mirada feminista, antiracista i anticapitalista, conscients que estem impregnades de la putrefacció  del masclisme, del racisme i de tots els vicis del capitalisme. Tenim la voluntat ferma de revisar-nos sense donar-nos per sabudes, juntes, d’acceptar les crítiques com a part del  camí i d’assumir els riscos de fugir de les certeses i sobretot, de fer-nos preguntes com a artistes i com a persones. I també ens volem desfogar, ens volem expressar, jugar i ser  lliures. Citant l’admirat Premi Nacional de Literatura dramàtica Paco Becerra, qui en aquests temps està patint en carn pròpia una injustícia vergonyant, criticar el poder no és assetjament, és protesta. Serveixi doncs aquesta peça com a declaració d’intencions.

Elena Fortuny, directora