<<Aquella anècdota em va semblar la forma teatral perfecte per ironitzar sobre la dificultat de connectar els uns amb els altres>>

Ens havien regalat un menú degustació en un restaurant. Feia un parell d’anys que havíem tingut bessonada i no teníem temps ni de discutir, així que vam aprofitar l’estona per a resoldre alguns conflictes. Recordo que el menú tenia molts plats i la cambrera anava a un ritme frenètic que interrompia constantment el nostre petit drama matrimonial. En aquest context era difícil aprofundir en res o deixar que afloressin emocions difícils. Va arribar un punt que m’anava empassant les llàgrimes com podia, i fingia alegria i distensió cada cop que ens recitaven l’arribada d’un platet nou.

Era evident que no havíem anat a sopar, com jo ingènuament em pensava. Havíem anat a “consumir una experiència”. Un fet habitual en la “realitat de degustació” en què sembla que de vegades estem immersos, i en què l’objectiu és tastar-ho una mica tot però no aprofundir gaire en res. Evidentment que podríem haver anat a fer unes tapes, si el que volíem era xerrar tranquil·lament en comptes d’assaborir amb devoció aquella desfilada de platets, però l’absurd d’aquella anècdota em va semblar la forma teatral perfecte per ironitzar sobre la dificultat de connectar genuïnament amb nosaltres i amb els altres en aquesta cultura de l’entreteniment i del plaer constants.

L’adrenalina, com a substància que segreguem quan fem alguna cosa molt emocionant o temerària, s’assembla una mica més a consumir la vida que no pas a viure-la, amb totes les sensacions desagradables que comporta. És massa intensa per deixar sentir tota la resta de coses. La sents quan no pots o vols sentir res més. I quan no pots sentir res més, no ets sensible a l’existència de l’altre.

Més enllà d’aquesta forma teatral surrealista -que va ser un gran estímul per plantejar la tornada de La Cítrica amb una aposta artísticament més ambiciosa-, Adrenalina sorgeix de constatar què difícil és i quanta connexió requereix el fet de preservar la vida, tenir-ne cura, fer-la existir i, al contrari, com n’és de fàcil destruir-la.

Elisenda Coll