<< Era evident que no havíem anat a sopar, com jo ingènuament em pensava. Havíem anat a “consumir una experiència” >>

Ens van regalar un menú degustació en un restaurant. Feia poc que havíem tingut bessonada i no teníem temps ni de discutir, així que vam aprofitar l’estona per a resoldre alguns conflictes. Era difícil aprofundir en res o deixar que afloressin emocions difícils perquè la cambrera ens anava interrompent per dictar-nos els platerets que ens anava portant per a degustar. M’anava empassant les llàgrimes, i fingia alegria i distensió cada cop que arribava amb un platet nou.

Era evident que no havíem anat a sopar, com jo ingènuament em pensava. Havíem anat a “consumir una experiència”. Un fet habitual en la “realitat de degustació” en què sembla que de vegades estem immersos, i en què l’objectiu és tastar-ho una mica tot però no aprofundir gaire en res.

Quan consumim experiències ens evadim de tot el que ens és incòmode. Està bé, a tots ens cal l’evasió, l’alegria, la festa… Fer el que ens agrada. Perseguir el que desitgem. Només que el “consum” d’experiències, per oposició a la vivència, sembla que implica només l’obtenció de bones sensacions o de sensacions intenses i, per tant, es perd la connexió amb tot el que ho envolta i que no és necessàriament plaent ni ètic. Viure la vida -una expressió de la qual també s’apodera sovint aquesta cultura de l’entreteniment- és diferent, suposo. Per viure la vida no cal anar gaire lluny, ni tastar cap plat gaire sofisticat. Només cal estar una mica despert. Una mica disposat a sentir joia i por, tristor i alegria. Potser, avorriment.

L’adrenalina, com a substància que segreguem quan fem alguna cosa molt emocionant o temerària, s’assembla una mica més a consumir que no pas a viure la vida. És massa intensa per deixar sentir tota la resta de coses. La sents quan no pots o vols sentir res més. I quan no pots sentir res més, no ets sensible a l’existència de l’altre.

Vaig escriure Adrenalina perquè volia venjar-me dels qui encara mai no s’havien sentit tan vulnerables ni tan esclaus ni tan atemorits de preservar el petit batec de les vides minúscules i raquítiques que arriben noves a aquest món. De sobte, tot era perillós, i les persones imprudents es van convertir en els meus enemics principals. ¿Com podia torturar aquest tipus de persona temerària (la major part de les vegades, un home) perquè entengués -de la manera desesperada com jo vaig entendre-, com n’és de difícil preservar la vida i, al contrari, com n’és de fàcil destruir-la?

Elisenda Coll