#AprendreANedar #30anysTantarantana

Aprendre a nedar és un retrat descarnat de les relacions afectives i sexuals en la generació millennial. Una generació que lluita per desempallegar-se del model tradicional d’amor romàntic que ha heretat, però que sovint naufraga en l’intent d’explorar noves fórmules per viure l’amor amb més llibertat. En definitiva, una generació que fa el que pot per aprendre a nedar en l’amor líquid.

La Feli i el Max es casen al cap de cinc setmanes d’estar junts. Estan convençuts que finalment han trobat allò que els han inculcat que s’ha de trobar en aquesta vida: la seva mitja taronja. La Feli proposa al Max que tinguin una relació oberta i ell ho accepta. El Max està segur que la seva relació és indestructible, que és la millor idea que ha tingut mai l’univers. Però l’univers en té moltes, de millors idees, i la Feli s’enamora de la Lil, una dona incapaç de passar més d’una nit amb algú. Això fa que el món de la Feli trontolli i que s’hagi de plantejar una pregunta crucial: és possible tirar endavant les dues relacions sense que cap dels tres pateixi o al final serà inevitable haver de triar?

A l’escenari, tres personatges atrapats en una sobretaula infinita intenten alliberar-se del pes de la convenció social i trobar la seva pròpia manera de viure les relacions afectives. Aquesta és la història d’un triangle amorós però, com passa amb totes les històries, cada personatge en té la seva pròpia versió. I mentre la viuen i la reviuen, es difuminen els límits entre la realitat, la fantasia i el record a través d’un viatge que ens planteja una pregunta fonamental: fins a quin punt les relacions amoroses són un intent desesperat de construir la nostra pròpia identitat?

La nostra línia de treball parteix de l’experimentació formal de la dramatúrgia berlinesa contemporània i la llibertat que ofereix a l’hora de portar els textos a escena. Ens interessa explorar la fusió entre el teatre postdramàtic alemany i la nostra tradició teatral mediterrània, per desenvolupar un llenguatge escènic propi que begui d’aquestes dues maneres de concebre el teatre.