Com eres de petit? Quins referents aparentment innocents van condicionar el que ets ara? Quins records tens de la teva infància i per què són aquests i no uns altres? Has aconseguit ser aquell futbolista, astronauta o rei del món que desitjaves? O ets soci del Barça, vius a la lluna de valència i et creus el rei de casa teva? Sí, tot són referents masculins. On són les dones? O més ben dit: On eren les dones entre els referents de la nostra infància? Aquestes són només algunes de les preguntes que, de petites, ni tan sols ens vam saber formular, però que ara desgranem a El mar no cap dins d’una capsa de sabates, un espectacle que se submergeix en la infància  de tota una generació per fer-ne una revisió crítica. Perquè sí. Perquè potser, mentre jugàvem a gogos i tazos, integràvem també una determinada forma d’entendre el món. Perquè potser, només potser, l’espai de llibertat que sentíem en els nostres jocs d’infància no era tan ampli com ens pensàvem. I perquè potser, de la mateixa manera, si ara, passats els anys, tornéssim al pati de la nostra escola, aquell pati immens que recordàvem, ens semblaria petit com una capsa de sabates.