Els coreògrafs invisibles, suggereix, a través de la dansa, la paraula i la música, una reflexió sobre els espais desitjats, reals i imaginaris. Els espais que recordem, que necessitem, que construïm, que abolim, que idealitzem, són espais de trobada amb els altres, els altres que ens mouen o ens han mogut en algun moment, els altres, a vegades absents, que coreografien silenciosament la nostra existència a través de la capacitat d’afectació que ens és comuna a tots.

En aquesta peça ens adrecem al que és real a través d’imatges. Però tota imatge que toca el real, com diu Didi-Huberman, provoca un incendi: “No es pot parlar del contacte entre la imatge i el real sense parlar d’una mena d’incendi. Per tant no es pot parlar d’imatges sense parlar de cendres. Les imatges formen part d’allò que els pobres mortals s’inventen per registrar les seves tremolors (de desig o de por) i les seves pròpies consumacions.”