<< La revolució, encara èpica, ara es consumeix com a producte de masses >>

Els miserables és, sens dubte, l’obra més coneguda de Víctor Hugo, que es va convertir en un clàssic de la literatura des del mateix moment de la seva publicació. No és estrany que hagi estat una de les obres més adaptades de la història del cinema i hagi, fins i tot, donat peu a un dels musicals més famosos de tots els temps.

El més interessant de la novel·la per a mi és l’imaginari que s’ha creat al voltant d’aquesta i tots els productes que s’han derivat d’ella. Hugo escriu aquesta generosa novel·la per parlar de la manca de justícia i de com el sistema social acaba corrompent a l’ésser humà. Parla també d’una revolució trencada i aniquilada, d’una societat de cada vegada més desigual que s’enfronta entre sí, mentre les classes dominants viuen a costa seva. Hugo retrata una època marcada per la involució política i les desigualtats socials, a més de les revolucions silenciades.

Tanmateix, però, aquest argument que podríem dir que revivim, s’ha convertit en fenomen pop. La revolució d’Hugo ara resulta simpàtica, certament romantitzada, a través de merchandising, musicals pretensiosos de Broadway i cartells plens de cares conegudes . El clar exemple de com el capitalisme adopta la contracultura i la transforma. La revolució, encara èpica, ara es consumeix com a producte de masses.

La revolta per triomfar, ha de ser obligatòriament atractiva? Són els esquitxos marketinians de la novel·la d’Hugo un referent a l’hora de reivindicar un futur millor? Què passa quan la nostra generació, sobreestimulada, confosa i molts cops incapaç de canalitzar la seva ànsia de canvi, pren els reductes revolucionaris que, després d’una rentada de cara de Broadway, queden a la novel·la d’Hugo?

Miquel Mas Fiol