<< Em pregunto, quin tipus d’excepció som Europa? >>

L’aproximació que proposo a En Estat d’excepció parteix de dos esdeveniments de la política internacional dels últims anys.

El 28 de febrer del 2026 tres míssils Tomahawk nord-americans impactaven contra l’escola Shajarah Tayyebeh a Minab (Iran) assassinant a 156 persones, entre elles més de 100 infants. Mentrestant a la part occidental del mateix continent eurasiàtic, la majoria de la població gaudíem dels privilegis de l’estat del benestar. Uns anys abans Josep Borrell, que en aquell moment era el vicepresident de la Unió Europea, deixava anar la famosa frase “Sí, Europa és un jardí. Hem construït un jardí. (…) La major part de la resta del món és una jungla, i la jungla podria envair el jardí”.

Em pregunto, quin és aquest jardí del qual parla Josep Borrell? Quin tipus d’excepció som Europa?

Falk Richter ens planteja una família nuclear (una mare, un pare i un fill) que viuen en un complex hipervigilat i hiperprotegit per una tanca que el separa del món exterior. Aquest complex garanteix la seguretat i el benestar de les persones que s’han guanyat viure-hi. No obstant la tanca rep atacs cada dia d’individus de l’exterior, que són dissimulats per no alertar a les famílies. La seguretat té una cara immaculada, però en té una altra de terrible. Dins d’aquesta casa la família ha aconseguit el somni occidental: seguretat, treball i prosperitat. Però, en canvi, dins de la casa regna la paranoia, la por i la desafecció. La família no és conscient dels atacs que la seva tanca dissimula; la seva paranoia és, alhora, efecte i causa del seu aïllament. El somni occidental s’esberla i el suposat caràcter europeu es treu la màscara que fa aparèixer la realitat: una estratègia de domini.

Els personatges no arriben a ser personatges, les seves identitats s’esmicolen i només predomina un instint de supervivència.

El nostre jardí és un jardí farcit de fruits sangonosos i plantes carnívores.

Graduat a l’Institut del Teatre de Barcelona, ha completat la seva formació amb Fernando Piernas, Javier Daulte, Will Keen, Andrés Lima, Toto Castiñeiras i Núria Legarda; ha cursat monogràfics de biomecànica amb Moreno Bernardi, i de dramatúrgia a la Sala Beckett amb Alistair McDowell.

Actualment, està cursant 4t del grau en Filosofia de la UNED. D’altra banda, s’ha format en producció i gestió d’espectacles de manera autodidàctica, aprofitant formacions com Creació Km 0 de l’AADPC, formacions de Barcelona Activa, del SDE i d’altres organismes.

És soci fundador de la companyia El Eje i n’és el responsable del departament de producció des del 2015. Específicament, s’encarrega del finançament públic a través d’institucions com l’OSIC i/o l’ICEC, gestionant les ajudes i subvencions per a tota l’activitat de la companyia (producció, exhibició, desenvolupament de públics, etc.).

Els seus últims treballs en direcció escènica han estat Tres Porques (2025) de Pau Masaló, Hey, Hermana! (2019) de Vicky Vargas, Elefant Terrible (2017) d’Eric Balbàs i Roger Torns, Aquárium (2017) d’Eric Balbàs, i Dani i la profunda mar blava (2016) de la cia El Eje.

@ericbalbas

Dramatúrgia Falk Richter Traducció Albert Tola Direcció Eric Balbàs Adjuntia de direcció Maria Hernandez Giralt Interpretació Alicia González Laá, Òscar Muñoz i Enzo Oliver Escenografia Albert Ventura Vestuari Carlota Ricart Il·luminació Mireia Sintes Disseny de so Neus Ballbé Comunicació Pablo Cavero Asencio Cap tècnic Andrea Forlenza Producció El Eje

Amb el suport de l’ICEC i Cassandra Projectes Artístics.