És l’aniversari del Goyo i la seva germana ha fet mil cinc-cents quilòmetres per donar-li una sorpresa. Però la sorpresa se l’endurà ella: el Goyo ha experimentat una metamorfosi força peculiar. De totes maneres, no serà l’únic membre d’aquesta família a punt de transformar-se. Qui més qui menys, tothom haurà de fer front als canvis en la seva vida, en els seus costums i en les seves aspiracions. El viatge tot just acaba de començar. I sí, tot plegat resulta molt estrany, però s’hi acabaran acostumant.

“Espectacle resultant de la residència artística de temporada 20-21 de la companyia Laiogurt al Teatre Tantarantana, amb el suport d’ATIC Associació Teatral d’Innovació i Complicitats.

La família del Goyo no és feliç. Ho intenten, però no se’n surten. Per començar, el Goyo s’ha convertit en un animal; aquest és un handicap important. O, si no, que li ho demanin a Gregor Samsa, el protagonista de La metamorfosi. No és cap secret: els Samsa i els personatges de Goyo han patit una desgràcia molt similar; tot i així, la manera en què li planten cara és força diferent. Ja ho va dir Tolstoi: “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.”

Les diferències també són en el si de la mateixa família: cada membre afronta la desgràcia amb les seves pròpies armes. I aquí és on sorgeix el conflicte. O més ben dit: aquí és on es manifesta un conflicte que ja hi era abans. Perquè la metamorfosi del Goyo és el detonant, però les armes feia temps que estaven carregades. Ells ja eren infeliços, i la transformació del fill/germà no ha fet altra cosa que obligar la família a assumir-ho. Ara hauran d’obrir les finestres i deixar que corri l’aire. Ara hauran d’encendre els llums i contemplar l’elefant que hi ha al bell mig de l’habitació. Ara hauran de dir-se les coses obertament i acceptar-se tal com són, amb tots els seus defectes i totes les seves culpes. Només així podran escometre les seves metamorfosis particulars.

En paraules de Jean-Claude Carrière: “No hi ha cap cosa més avorrida que uns personatges feliços. Si no hi ha una desgràcia, un accident, un infortuni, una decepció, no hi ha cap història possible.”[1] El motor d’aquesta història és la infelicitat d’una família. És el que la fa avançar fins al fosc final.

Alberto Ramos