<<Volem parlar i punt>>

Aquest projecte és el resultat del nostre moment vital i la nostra manera d’entendre el món. Ara, aquí, davant l’abisme, juguem a imaginar com ens agradaria que fos l’altra banda de la vida que sembla que ara comença. Les amigues ens han construït, en gran part. Ho continuen fent. Mai existirà un amor tan pur, tan de veritat i tan irracional com l’amor a les amigues. Volem explicar històries de dones escrites per dones, volem mostrar l’experiència femenina, donar-li paraules i forma. Volem parlar de dones sent dones, juntes. Volem explicar una història d’amor. Un amor fort, únic, peculiar, que sobreviu al pas dels anys i a les voltes de la vida. Perquè creiem en els vincles que perduren, muten, persisteixen. Creiem en l’amistat. Volem parlar de la por. A fer-se grans, als canvis, als nous inicis, a no recordar. Volem parlar de les ganes. De viure, d’estimar, de créixer. Volem parlar del temps. De com s’escapa, de com capturar-lo. Volem parlar de les dones. Volem donar llum a una realitat que viu a l’ombra, obligada a existir només als marges. Volem parlar del que comporta estar vives, del vertigen que genera als nostres estómacs el pas del temps; de les coses més quotidianes que totes vivim i que comporten un significat enorme, del futur que projectem, que ens imaginem, i el que acaba sent el nostre; de ser joves, de no ser tan joves, de ser mares, de ser filles, de ser germanes, de l’amistat, d’aquelles que creixen amb tu i que et floreixen a dins, de les de tota la vida, de la discapacitat, de les tradicions, les reunions, les coses que guardem i les coses que ensenyem, que expliquem, que compartim, de les nostres inquietuds, les penes i els traumes, la felicitat pura. Volem parlar i punt. 

L’Última Finestra neix una tarda de mitjans setembre de 2020 al lloc que seria casa seva durant els pròxims quatre anys de vida: la facultat de Comunicació. Només vam necessitar prendre una cervesa per fer-se amigues íntimes i, des de llavors que han sigut incapaces de deixar de xerrar, de crear, d’imaginar i d’escriure juntes, amb la finalitat de poder parlar sobre realitats que encara són a la foscor i de moure coses per dins d’aquells que són a l’altra banda de les pantalles i escenaris.

Malgrat que ara presenten un projecte teatral, la seva carrera professional també s’ha desenvolupat en la indústria del cinema i la televisió, participant en diferents rodatges de projectes audiovisuals, com ara del curtmetratge Si pogués sostenir-me com ho fan els arbres (2023), seleccionat a la categoria NEST del Festival de San Sebastià 2023, juntament amb el FICUNAM i el Festival Most. Ara s’embarquen en aquest projecte amb la seva companyia l’Última Finestra al qual se sumen les actrius Berta Carrillo i Maria Roche.

L’Última Finestra vol ser això: una escletxa per mirar-hi a través, per escoltar sense pressa, per donar veu a allò que ningú vol, ni escolta, ni admira, ni estima. Un lloc per parlar de nosaltres i de les nostres amigues. 

Companyia L’última finestra Idea original María Guerrero Martínez i Khushi Espelt Camps Dramatúrgia i Direcció María Guerrero i Khushi Espelt Escenografia María Guerrero i Khushi Espelt Vestuari i maquillatge Marta Biurrun Disseny sonor Ariadna Caldentey