Hi havia alguna cosa que ens feia sentir segurs. Què era? Una olor? Un gest? Un pot de Mercromina? La masculinitat? Què era? Vam acumular coses. Fotos d’un viatge a un lloc irreconeixible: potser Disneyland?, potser Comarruga? Vam acumular diapositives, que era molt més pro que fer fotos de paper. Piles i piles de coses. Costa molt viure sense acumular. Acumular fins a crear un mur, per si de cas. Però no sé si això ens feia sentir segurs. 

Tot això és el que em ballava pel cap mentre creàvem Murmut. Dèries bastant compartides amb el Toni Ubach, que feia molt més que musicar les imatges. Abocàvem les nostres obsessions, agafant formes entre quotidianes i estranyes. Després venia el Xavi Bobés uns quants dies, s’ho mirava, ens posava deures i teníem feina per setmanes.

No estic acostumat a estar dins un procés de creació com a intèrpret; normalment soc jo qui s’ho mira, qui diu, qui proposa des de fora, cap endins. I aquí em sorprengué la pròpia incapacitat de saber què donava jo mateix, de saber quin sentit tenien els signes que emetia. Fins que un dia me’n vaig adonar que estava fent aquest espectacle com a preparació per acomiadar el meu pare. 

No hi parlem del dolor, ni del dol, que és un tros de dolor, però sí del petit click que ens desenganxa del que ens envolta -de la realitat- i de la dificultat de tornar a connectar-nos-hi.

JORDI PALET I PUIG. Autor, director i intèrpret.