Ñaque és un projecte que es comença a gestar dintre del meu cap fa uns 20 anys. Tindria jo uns 22 anys quan al Col·legi del teatre vàrem muntar Los Figurantes de José Sanchis Sinisterra. Investigant l’autor em faig amb un exemplar de Ay Carmela, la seva obra més notòria, aquesta edició inclou el text de Ñaque, la història de dos actors morts de gana a qui només els cal algú que els escolti per a posar-se a actuar sense importar-los l’”on” ni el “quan” on es troben. Comença així un idil·li amb aquesta obra i el seu autor.

Deu anys més tard conec a la Daniela De Vecchi preparant un muntatge de teatre escolar, que deu ser el que més s’assembla avui dia al que vivien aquells irreductibles Ríos y Solano de Ñaque. Daniela és íntima col·laboradora d’en José. La idea tan sols d’arribar un dia a conèixer el meu ídol em sembla per si sola un somni; m’hi aferro tant com puc i acabo entrant a formar part de LAminimAL, grup apadrinat pel mateix Sanchis.

Durant la següent dècada LAminimAL arriba a fer 7 espectacles. Jo, en paral·lel, començo a parlar amb la Daniela de la idea de muntar Ñaque, però les diferents temptatives no acaben de fructificar: o estem massa embrancats en altres projectes de la companyia, o no acabem de veure la idoneïtat de muntar aquesta obra en aquest moment, o no acabem de trobar l’actor que encaixi; evidentment un d’ells me’l reservo per mi. S’ha de dir que trobar dos actors per fer Ñaque és una tasca titànica, no n’hi ha prou que siguin actors de talent -capaços de dominar el ritme, la comèdia i el vers-, han de ser també treballadors incansables i, per sobre de tot, tenir una afinitat personal que sigui capaç de traspassar els reus rols escènics per impregnar la relació de Rios i Solana de complicitat i amistat.

Fa uns 4 anys decideixo anar a viure a Madrid, l’estancament laboral i la precarietat del sector a Barcelona em fan prendre una decisió temerària. Només arribar m’apunto a classes d’esgrima escènica, allí conec a en Javi Godino, un actor amb una trajectòria i talent envejables. Aviat ens fem amics íntims. La idea que ell sigui el meu company a Ñaque va prenent forma en el meu cap, però no acabo de veure l’ocasió de que un actor de la seva trajectòria s’embarqui en un projecte tant temerari. Un dia, sortint d’esgrima, amb una Mahou a la mà i tenint una d’aquestes trillades converses on els actors ens queixem i plorem de tot, en Javi pronuncia la frase detonant: “Lo que hay que hacer es montartelo tú, hacer tu propia obra y tirarla adelante”. Els astres s’alineen. La resta flueix sol. Quan ens assabentem que s’està preparant un homenatge a en Sanchis a Barcelona, l’únic que fem és accelerar una màquina que ja feia molt de temps que estava en moviment.

Avui us presentem el nostre humil Ñaque amb l’esperança que el nostre instint no ens falli, amb el convenciment que aquesta obra que sembla treta d’un altre temps, encara ens interpel·la i amb la voluntat que tots aquells que -ja per joventut, ja perquè en aquell moment miraven cap a una altra banda- no la coneixien, puguin enamorar-se d’ella tal com nosaltres ens n’hem anat enamorant més i més com més la tractàvem.

Perquè l’essència sempre està d’actualitat i Ñaque és TEATRE en essència pura. És un cant d’amor al teatre en la seva versió més nua i rudimentària, aquella que es resisteix a desaparèixer, aquella que es basa en dos persones que es comuniquen entre elles i amb un tercer, que mira i escolta.

Joan Martínez, productor i actor

Agraïments a Viu el Teatre (Gisela Juanet i LluisJuanet), Aina Juanet, Tutatis (Lluis Rovira), Gerard Flores, Cris Blanco i Sergi Pérez.