<< Ens apropa encara més a una mirada atentíssima de tot allò que sembla que no té valor >>

Vaig descobrir Natalia Ginzburg llegint El camí que porta a ciutat, una de les seves novel·les breus. D’on sortia aquella font inesgotable de vida? Sovint en literatura, també en el teatre, tenim tendència a escoltar aquelles veus que semblen parlar-nos des de la transcendència o des dels grans discursos: però què passa si qui pren la paraula és la mirada íntima i minuciosa de tot allò que diem que no té importància? Què s’amaga rere aquelles veus que, aparentment, sembla que no tinguin res a dir més enllà de l’anècdota?

Doncs passa que, de sobte, veiem com d’equivocades anàvem en irrompre la ferocitat radical amagada a l’interior dels vincles familiars, dels amors d’estiu, de les amistats, de les relacions amb els veïns… I possiblement és aquest l’encant de la literatura de Ginzburg. Treballar amb les seves paraules des del teatre, ens apropa encara més a una mirada atentíssima de tot allò que sembla que no té valor, però que en transformar-se en cossos que prenen la paraula fan esclatar davant nostre la vida sencera.

Guillem Sánchez Garcia
La Ventura