Fa anys que penso que un espectacle ha de provocar certa identificació del públic amb el que passa a l’escenari. Però quan aquest espectacle pretén aconseguir la identificació del públic jove, aquesta no cal buscar-la necessàriament per la via dels tòpics estètics contemporanis, o de les temàtiques i problemes que afloren del model social en el que estem immersos.

“Quanta, quanta guerra…” gira al voltant d’un adolescent que marxa de casa per trobar el que mai podrà trobar a casa. I això, com a tema per a que una audiència jove s’hi identifiqui és tan vàlid avui, com fa quaranta dos anys, quan la novel.la va ser escrita, com en qualsevol altre moment de la història.

Tenir aquesta matèria primera universal sota la sala d’assaig van ser els millors fonaments possibles a l’hora de plantejar la posada en escena de la peça. Uns fonaments que podien sostenir imatges i textos d’una manera ben sòlida.

Dirigir Rodoreda és, entre tantes altres coses, deixar que et doni la ma i et planti davant les seves imatges, deixar-te seduir pels seus elements simbòlics i triar, de tota la poesia que conté la seva obra, aquella que permet ser posada en escena i esdevenir emoció.

El dia que vaig rebre un WhatsApp del Biel Rossell dient-me que li havia arribat a les mans la novel.la “Quanta, quanta guerra…”, que volia posar-la en escena i que li agradaria que jo en fos el director, dins meu va sonar una veu que em deia que aquesta energia s’havia d’aprofitar.

Amb el Biel Rossell hem adaptat l’obra a quatre mans, primer ell, durant aquell llarg confinament, va fer una selecció d’escenes, però va ser després que ens vam permetre retrocedir i tornar al punt de partida, per poder escollir els capítols que ens anessin a favor per interpel·lar a la gent jove. Estic segur que el fet que el Biel es submergís en aquesta feina des de l’inici, a més de la seva excel·lència com a actor, determina la seva interpretació i fa que el públic vegi en escena l’Adria Guinart i, sobretot, el que li passa per dins.

En aquest cas a part de director també he pensat i construït l’espai escènic, això m’ha permès avançar en paral·lel en el treball de creació de les escenes i en la concepció de l’escenografia.

Pel que fa a l’univers sonor de l’espectacle, en un primer moment el paper del Biel Serena era el de compositor, compondre la música que sonaria a l’espectacle. Però de seguida vaig veure que disposar de dos intèrprets a l’escenari ens permetria, a banda de tenir la música en directe i la potència emocional que això aporta, un munt de possibilitats per escenificar conceptes com la dualitat o el mirall, tan presents en l’obra de la Rodoreda.

Un dels altres reptes d’aquest projecte ha estat trobar com escenificar els diversos personatges que dialoguen amb l’Adrià Guinart, com podreu veure ens servim de diferents recursos teatrals per tal que el protagonista pugui dialogar amb els diversos personatges que es va trobant al llarg del camí. El fet que ell estigui sol dalt de l’escenari i que els seus partners no siguin altres actors ens ajuda a reforçar la idea, també present a la novel.la, que tot aquest viatge pot ser fruit de la imaginació de l’Adrià Guinart, o bé pot ser un somni o bé una fantasia..

Imprescindibles han estat les aportacions de tot l’equip: el moviment de la Glòria Ros, el vestuari de la Nídia Tusal, la il·luminació del Roger Oriol, el titella de l’Eudald Ferré, les fotografies de l’Eulalia Prat i la producció i motor del Martí Rossell.

Gaudiu d’aquesta “Quanta, quanta guerra…”, del que fan aquest parell de Biels i deixeu-vos endur per les paraules i les imatges.

Pep Farrés i Junyent

En residència a: La Casa del Teatre Nu
Agraïments: Fundació Mercè Rodoreda i Ajuntament d’Igualada
Amb el suport de: ICEC-Generalitat de Catalunya