<< Tan fràgil com els caps ensangonats dels milers de turistes occidentals que omplien els carrers >>

Fa cinc anys el meu millor amic em va demanar d’acompanyar-lo a Istanbul a fer-se un implant capil·lar. Li feia por anar tot sol i el preu de l’operació incloïa les despeses de viatge i allotjament per un acompanyant. Els meus orígens familiars són molt humils i, per motius econòmics, no he pogut viatjar molt (i molt menys, fora del nostre context més proper d’Europa occidental). Fer un favor al meu millor amic i passar tres dies gratis a Istanbul? No m’ho vaig pensar dues vegades.

Quan vam arribar a Istanbul, la bellesa incommensurable de la ciutat, el pes aclaparador de la seva història i l’energia magnètica de la seva gent, em van commoure de seguida i una forta síndrome de Stendhal es va apoderar de mi durant tot el viatge. El meu amic va ingressar dos dies a la clínica capil·lar per la intervenció, així que jo em vaig dedicar a passejar sol pels barris de la ciutat. Recórrer els carrers d’Istanbul m’emocionava d’una manera inexplicable i, a la vegada, em feia sentir molt petit, molt insignificant, molt vulnerable. Tan fràgil com els caps ensangonats dels milers de turistes occidentals que omplien els carrers i que, com el meu amic, havien vingut a Istanbul a recuperar el cabell perdut.

El contrast entre la fascinació que em generava la ciutat i la violència que em provocaven els caps oberts dels turistes era la millor metàfora de la nuesa i la fragilitat que sentia caminant entre les seves esglésies, mesquites i basars. Potser era el fet d’estar sol en un altre país, amb un idioma i una cultura tan diferents, que em feia por?

A les vuit de la tarda del segon dia, després de dotze hores d’operació, van donar l’alta al meu amic i vaig anar a l’hospital a buscar-lo. Quan hi vaig arribar, la recepcionista de la clínica em va dir que un transfer ja l’havia portat de tornada a l’hotel. Ells mateixos m’havien citat allà a aquella hora i ningú em va avisar que el meu amic estava tornant, així que, per a compensar el malentès, em van fer lloc en el pròxim transfer programat.

El que havia de ser mitja hora d’espera es va convertir en dues hores. Dues hores en les quals la preocupació per la salut del meu amic, el caos de la clínica i la incapacitat de comunicar-me amb l’entorn, em van generar una situació d’inquietud que aviat desembocaria en ansietat. I és que, quan per fi va arribar el transfer, el xofer va conduir en direcció contrària al meu destí durant dues hores més. Ningú en aquella furgoneta parlava anglès, així que el meu cap va començar a imaginar explicacions cada vegada més sinistres i enrevessades per tot allò que estava passant.

El text de Transfer s’inspira en aquesta vivència personal per tal de construir un relat en primera persona que barregi realitat i ficció. Un relat que parla de com els nostres prejudicis interfereixen en la gestió de conflictes i, en situacions de tensió, fan que projectem expectatives tan exagerades com inversemblants. De com el nostre subconscient ens traeix en moments d’angoixa, construint retorçades pel·lícules mentals. De com la por a allò desconegut fa que, en situacions de vulnerabilitat, ens imaginem sempre el pitjor escenari possible.

Transfer aborda la sensació de fragilitat i perill que ens genera l’alteritat i aprofundeix en els diferents aspectes que intervenen en el xoc sociocultural entre Orient i Occident, com són el conflicte religiós, el pes de la Història i la mirada orientalista, colonialista i erotitzada.

La seva trajectòria com a equip artístic començar amb No Gender, obra a partir del procés vital de transició de gènere de l’Odin Maldonado, estrenada a Teatros del Canal (2024) i que presenten al Tantarantana (2026). Ferran Carvajal, director i coreògraf de l’espectacle, va convocar a Salvador S. Sánchez com a dramaturg i a Samuel Silva com a il·luminador i ajudant de direcció, i juntes van trobar un espai comú de creació on cadascuna aportava la seva mirada.

El més significatiu d’aquesta experiència no va ser només el resultat artístic, sinó la manera en què van aconseguir treballar des d’un lloc horitzontal i permeable, on els rols deixaven de ser compartiments tancats per a tornar-se fluids. La dramatúrgia dialogava amb la coreografia, la llum intervenia en la narració i la direcció s’obria a la improvisació.

D’aquesta manera van descobrir que el més fèrtil era la possibilitat de pensar i crear des de la intersecció de llenguatges. D’aquí va néixer el desig de tornar a trobar-se, i una tarda comentant el text de Transfer van pensar que aquesta obra podia ser el punt de partida perfecte per a continuar amb aquesta complicitat.

Per poder fer realitat el projecte, han involucrat les seves companyies i plantejat el projecte com una coproducció entre La Copla de Wisconsin i Hipótesis Ficción: dues companyies fundades a Barcelona que, tot i desenvolupar llenguatges diferents, tenen una manera molt semblant d’entendre l’escena i la feina en equip, abordant la creació escènica des del treball col·lectiu i la investigació sobre les convencions teatrals.

@lacopladewisconsin @hipotesis.ficcion 

Autoria Salvador S. Sánchez Direcció Samuel Silva i Ferran Carvajal Producció executiva Laura Blanch Disseny d’espai i il·luminació Samuel Silva Moviment Ferran Carvajal Comunicació Salvador S. Sánchez