Gossos de neu

SOMNIS DE TEATRE | GEMA MORALEDA

Gossos de neu és un d’aquells espectacles que cal deixar reposar en la ment i l’ànima abans de posar-se’n a parlar. No és un muntatge fàcil ni obvi, però, en canvi, té moments d’una gran bellesa.

Gossos de neu agafa com a punt de partida un fet real, la mort en accident de cotxe d’Albert Camus i el seu editor Michel Gallimard, per explorar en paral·lel els fets objectius que van envoltar aquesta mort i la repercussió que va tenir en Maria Casares, amant de l’escriptor i, segons molts, el seu gran amor.

Així, d’una banda, la filla de Michel Gallimard (interpretada per una Blanca Garcia-Lladó que sap governar l’escena o fer-se fonedissa segons demani el moment) actua com a narradora i pren l’arma de la paraula per intentar comprendre amb la ment tota la situació, la devastació emocional de Casares (anomenada Judit al muntatge), els motius de la mort (va ser realment un accident?) i la seva relació amb el seu pare i també amb l’escriptor.

De l’altra, tenim a Judit (magnífica Nuria Rocamora), l’amant, que es decanta per l’arma del cos i explora des de l’emoció el que significa la mort de Camus, l’home a qui estima per motius tan amorosos com polítics. El seu és el camí del dol, des del més profund infern fins a la freda Groenlàndia, el país gairebé fantàstic on en algun moment s’havien promès escapar.

De fons, el propi Albert Camus (interpretat per Genís Sendra), com una ombra que no es deixa travessar.