Dues noies joves i amb molts plans de futur es coneixen una nit durant el recital poètic que fa l’Andrea. Follen. Follen molt i follen molt bé. S’enamoren. Molt, i molt bé, s’enganxen, se suen, es coneixen i s’uneixen. Passen molts dies seguits juntes fins que decideixen viure juntes i construir la vida juntes i fer-se velles juntes.

A la Blanca li ofereixen una feina a Madrid, així que va i ve a Barcelona, i la relació se’n ressent. Estan tan juntes però tan separades. El sexe és inexistent. Comencen a tenir gustos nous, coses que agraden a una són incomprensibles per l’altra. Però hi ha alguna cosa que els fa pensar “és només una crisi normal”.

L’Andrea no pot escriure perquè si és feliç no li surten els versos. Però no canviaria per res el que té amb la Blanca, que li sembla tan únic i tan impossible. Passats uns mesos l’estabilitat i la rutina els fan fixar-se en altres coses i persones.

Hi ha crisis normals? Finalment, tot es precipitarà en una parada poc cèntrica del metro de Londres.