#ResidènciaDirecció #FàbricadeCreació #30anysTantarantana

“Les penes del jove Werther” forma part de la “trilogia de la condició mil·lennial”, que pretenen ser tres obres d’un marcat estil generacional. A “Càndid o l’optimisme”, la primera part, vam criticar la pressió social per ser feliç costi el que costi, i ara, amb aquesta segona obra, volia explorar l’altra cara de la moneda: el negoci de la tristesa. Per fer-ho, vaig escollir com a referència el “Werther” de Goethe. El mateix Goethe, als 23 anys, va plasmar els seus propis maldecaps en el personatge de Werther, un jove romàntic enamorat d’una dona casada que acaba entrant en una espiral autodestructiu. Werther es va convertir en el suïcida més famós de la història de la literatura i l’obra es va convertir en un autèntic fenomen de masses. L’editorial es va fer rica gràcies a Werther, i la gent va adoptar el seu estil de vestir i va imitar escenes de la seva trista vida. Es van crear fins i tot ventalls, quadres, tasses i altres objectes amb les imatges més impactants de la novel·la. El dolor de Goethe reflectit a les pàgines de Werther es va convertir en una font de riquesa per a moltes persones. Això em va fer reflexionar: avui dia, exposar el nostre malestar s’ha convertit en una manera de guanyar diners?

Està passant una cosa. Hem passat de fotos somrients amb filtre València a mostrar selfies desenfocades amb pijama, tot per demostrar el nostre jo més “autèntic”. Busquem transmetre sinceritat a través de les xarxes socials, però sense adonar-nos que aquesta cultura del “moderneo”, basada en fotos borroses i sèries autoficcionals decadents, no deixa de ser una forma de buscar el nostre jo personal entre la pressió per destacar en el nostre jo públic. I és que exhibir el nostre malestar per les xarxes no és una estratègia tan subversiva com sembla. L'”autenticitat” també s’ha convertit en un producte: no tenir filtres, exhibir la tristesa, revelar que ens sentim com una merda són uns dels aspectes de la performance del consumisme. En l’actualitat, mostrar-se “únic i diferent” resulta extremadament complex. Denunciem la nostra ansietat per demanar ajuda o intercanviem malestar per likes?

Amb tot, no podíem abordar la qüestió de la tristesa i el consumisme sense utilitzar l’humor negre, tan escàs avui en dia. El muntatge està ple d’escenes irreverents que no són aptes per a públics amb pell fina. El gran mosaic de la tristesa contemporània que hem intentat crear és políticament incorrecte, sí, però hem intentat fer-ho des de l’humilitat i des del patetisme. Des del patetisme del “pathos” grec. Ens hem rigut de tot i de nosaltres mateixos, sí, amb l’objectiu de generar vincles, que parlem i ens enfotem de tot aquest dramón gros que és el nostre dia a dia. Veure com aquesta pressió constant per mostrar-se “diferents” és un malestar compartit.

Ara només queda que patiu aquest espectacle i que, malauradament, entreu a gaudir-lo. O a intentar-ho, almenys. Estem molt tristos i hem fet el que hem pogut per salvar aquest muntatge. Espereu-vos el pitjor. Però, segur? 😉

Miquel Mas Fiol, director