NOTÍCIES
Miki & Rai
NÚVOL | ORIOL OSAN
El teatre Tantarantana té, oficialment, dues sales: la Baixos22, per a obres més grans, i l’Àtic22, per a propostes més petites i, si es vol, més alternatives. Ara, caldria sumar-li una tercera: el Terrat22. Literalment, el terrat de l’edifici, que aquest setembre acull una delícia d’espectacle, de títol infinit però de factura íntima: Si tinguéssim més coca et demostraria com t’estimo. Fins al dia 23 de setembre, els divendres, dissabtes i diumenges. Només són nou funcions (quan es publiqui aquesta ressenya només en quedaran sis), així que cal córrer!
.
Si tinguéssim més coca et demostraria com t’estimo podria incloure’s en el moviment #MeQueer. Dos nois s’estimen, però no s’ho diuen. Només s’ho demostren–i d’aquella manera- d’amagat, perquè tenen por del seu entorn. Una relació encoberta on pesa més el què diran que els seus sentiments més genuïns. Del dramaturg irlandès John O’Donovan, aquesta peça, estrenada tot just fa dos anys a l’Old Red Lion Theatre de Londres, arriba a Catalunya adaptada per Alberto Díaz i Gemma Beltran Anieto. El primer, a més, es reserva la direcció, i la segona, la traducció.
.
En Miki (Marc Balaguer) i en Rai (Pau Escobar) acaben d’atracar una gasolinera. El botí fa riure: 16 euros, una ampolleta de J&B, una altra de Jack Daniel’s, una Coca-Cola i un parell de bossetes de Lacasitos. Però suficient perquè la policia els persegueixi. S’amaguen a un terrat, fugint de les sirenes. I esperen. Esperen que la bòfia toqui el dos. I passa l’estona. Concretament, una hora i quart, que és el que dura la funció. Setanta-cinc minuts perquè els amics parlin de què els uneix. 4.500 segons perquè se sincerin i aflorin algunes veritats.
.
En Miki i en Rai no són models de passarel·la ni es posen colònia. Segurament mai han trepitjat un museu, i ni molt menys una galeria d’art. No se sap ni si treballen, en cas que ho facin. Si visquessin a Barcelona, el Circuit els quedaria molt lluny. Són nois d’una ciutat deprimida, d’un barri possiblement marginal, on la llei del carrer ordena pegar abans que et peguin, i on la defensa del teu honor implica enviar algú en coma a l’hospital. Són bàsics i primaris, com tot el seu cercle, però saben què són (sense sentiment de culpa) i tenen la clarividència suficient per saber què els lliga i que les coses no poden continuar igual. “Et fa por ser qui ets”, desafia un d’ells. “Marxar és fàcil. S’han de tenir ous per quedar-se”, li etziba l’altre.
.
Feia temps que aquest cronista no anava al teatre i presenciava un silenci tan sepulcral. Els quaranta espectadors que caben a la coberta del Tantarantana ni respiren, amb prou feines parpellegen, pendents com estan de les mirades i de les carícies invisibles que s’intercanvien els dos protagonistes. Un espai únic (de nit), sense escapatòria, atrapats com els dos personatges. Som testimonis d’arravataments de passió continguda, gelosia, seducció disfressada de violència, tropells de qui vol i dol, temptatives de franquesa, conats que arrenquen i no acaben, i, de tant en tant, una llicència per a l’afecte i la tendresa.